L’editor

No, no; un no acaba fent d’editor per error. Sigui com sigui, la literatura és la trampa on caiem. O, per ser exacte, la lectura. La lectura com a droga que desdibuixa agradablement els perfils implacables de la vida que ens domina. Potser va començar en algun moment a la universitat. Amb les amistats universitàries, les converses grans, profundes i absurdes que s’allargaven fins a altes hores de la nit. Un bon dia, un amic publica un poema. Abans, t’ha demanat que te’l llegeixis, i deixes anar una frase profunda sobre un parell de rimes. Després s’acostumen a demanar-te l’opinió sovint. Camines pels passadissos amb aire presumit, amb tot de manuscrits dels altres sota el braç. Desenvolupes una manera de filar prim, una certa higiene lingüística, que els altres interpreten com un bon gust infal·lible. Corre el rumor que en saps, de literatura i tu mateix t’ho acabes creient. Et converteixes en redactor de la revista universitària. Aprens a moure’t pel món de la censura sense perdre l’equilibri, i tu, desgraciat, t’ho prens com un joc divertit. De vegades et fan copets a l’espatlla per la teva valentia. Més endavant assumeixes el lleuger cinisme regnant en les editorials, i t’hi complaus.

Liquidació, Imre Kertész

Escriure després d’Auschwitz segons Imre Kertész

A l’imprescindible Gályanapló («Diari de galera»), Imre Kertész escriu «Qui resol literàriament amb un triomf —és a dir amb èxit— la matèria dels camps de concentració menteix i enganya de totes totes». Cal llegir Sense destí per arribar a entendre fins a quin punt Kertész mateix és capaç de no contradir aquesta afirmació. Sense destí és una novel·la en què l’autor hongarès fuig constantment dels estereotips i dels llocs comuns que exigeix la linealitat argumental més típica i, a més, de tots els elements que conformen el gènere en què s’han convertit gran part de les aproximacions literàries a la Xoà.

Segons Kertész «quan parlem de la realitat, la transformem. Les paraules tenen la peculiaritat de donar forma a la matèria de la vida, que és informe.» És per això que Sense destí no és cap autobiografia. El que Kertész i tants altres van viure (sap greu fer servir aquest verb en aquell context) depassa tant la comprensió humana que cal trobar un llenguatge nou que ens ajudi a evitar el domini absolut del llenguatge imperant que, inevitablement, banalitzarà el que va passar. Kertész no escriu novel·les sobre la Xoà, perquè no és capaç d’acceptar aquest gènere. «Després d’Auschwitz només es poden escriure versos sobre Auschwitz». Versos i novel·les.

El quart número de El funàmbul inclou «Eureka!», el discurs —impagable— que Kertész va oferir a Estocolm l’any 2002 quan li van concedir el Premi Nobel de literatura. L’hem traduït de l’hongarès i el publiquem amb el permís de l’Acadèmia sueca.

imre-kertesz