El 10 de desembre de 1978, Isaac Bashevis Singer va recollir el Premi Nobel de literatura i va fer un discurs molt breu però preciós.
Majestats, alteses reials, senyors i senyores,
Sovint la gent em pregunta: «Per què escrius en un idioma moribund?». Vull explicar-ho amb unes quantes paraules.
Primerament, m’agrada escriure històries de fantasmes i no hi ha res que encaixi més bé amb un fantasma que un idioma moribund. Com més mort està un idioma, més viu tenim el fantasma. Als fantasmes els encanta l’ídix i, pel que sé, tots el parlen.
En segon lloc, no crec en els fantasmes i prou, sinó que també crec en la resurrecció. Estic convençut que un bon dia milions de cadàvers que parlen ídix s’aixecaran de llurs tombes i la primera pregunta que faran serà: «Hi ha cap llibre ídix nou per a llegir?». Per a ells l’ídix no estarà mort.
Tercer, durant dos mil anys hom va considerar l’hebreu una llengua morta. Tot d’una va reviure. El que li va passar a l’hebreu li pot passar a l’ídix un dia (tot i que no tinc ni la més lleugera idea de com tindrà lloc aquest miracle).
Encara hi ha un quart motiu (menor) per a no abandonar l’ídix i és aquest: l’ídix potser es mor, però és l’única llengua que conec bé. L’ídix és la meva llengua materna i una mare realment no mor mai.
Benvolguts, hi ha cinc-cents motius que em van dur a escriure per als nens però, per no allargar-me, n’esmentaré tan sols deu. Número 1: Els nens llegeixen llibres, no pas ressenyes. Número 2: Els nens no llegeixen per trobar la seva identitat. Número 3: No llegeixen per alliberar-se de cap culpa, per sadollar cap set de rebel·lió, ni per desempallegar-se de cap alienació. Número 4: No fan servir psicologia per a res. Número 5: Detesten la sociologia. Número 6: No intenten entendre Kafka ni Finnegan’s Wake. Número 7: Encara creuen en Déu, la família, els àngels, els dimonis, les bruixes, els follets, la lògica, la claredat, la puntuació, i més coses tan obsoletes com aquestes. Número 8: Els encanten les històries interessants, no pas els comentaris, les guies, ni els peus de pàgina. Número 9: Quan un llibre és avorrit, badallen a cor què vols, sense cap mena de vergonya ni de por de l’autoritat. Número 10: No esperen que el seu estimat escriptor redimeixi la humanitat. Tot i ser joves, saben que no té aquest poder. Només els adults tenen il·lusions tan infantils.
el funàmbul 