Els escriptors de Bruno Schulz (I)

Tot i que des del 1963 ja es podien llegir alguns relats de Bruno Schulz traduïts a l’anglès, els lectors nord-americans van començar a conèixer l’obra i la vida (i sobretot, la mort) de Bruno Schulz força més tard i a partir d’un seguit de novel·les en què aquest artista hi apareix com a personatge. Anteriorment, Schulz era conegut a Polònia i prou. De sobte, doncs, esdevé una descoberta atractiva per a un seguit d’autors jueus nord-americans que en l’autor de Drohobycz troben una figura que representa la desaparició de tot un món —el del judaisme europeu després de la Segona Guerra Mundial—, i que els va bé per reflexionar sobre un dels seus temes més habituals: la identitat. (Com podrem veure en la segona part d’aquest article, hi ha autors d’altres literatures que s’acosten a Schulz d’una manera força diferent.)

El primer escriptor nord-americà que va incorporar Schulz en una novel·la va ser Philip Roth a The Prague Orgy l’any 1985. En aquest llibret de poc més de 80 pàgines, Roth ens narra el periple de Nathan Zuckerman per la Praga de meitat dels anys 70 a la recerca d’un manuscrit escrits en jiddisch per un un autor que recorda Schulz sobretot per com se’n narra la mort, que a partir d’aquell moment esdevé un lloc comú: després d’una disputa entre dos oficials de la Gestapo, cadascun d’ells mata el jueu que l’altra havia adoptat com a protegit: «He shot my Jew, so I shot his», explica l’assassí de Schulz. 

Dos anys després, Cynthia Ozick publica The Messiah of Stockholm (i el dedica a Philip Roth). El protagonista de la història és Lars Andemening, un periodista suec d’origen polonès, que escriu ressenyes literàries sobre els autors que l’apassionen i que el transporten al món d’on prové: Kiš, Kafka, Musil, Canetti, Broch, Singer, Hrabal… De fet, Andemening està convençut que és fill de Schulz. Confessa el seu secret a una llibretera misteriosa d’Estocolm que l’endinsarà en una espiral de mitges veritats i falsificacions amb un colofó inesperat: ella, el seu marit i la seva filla li presenten un manuscrit que li asseguren és El Messies, l’obra que Schulz havia escrit abans de morir i que mai ningú no ha pogut trobar.

L’any 2010, Jonathan Safran Foer va publicar Tree of Codes, un llibre impossible fet a partir de retallar (literalment) aquella traducció anglesa de Les botigues de color canyella que esmentava al començament (titulada The Street of Crocodiles), tot cercant-hi una història incrustada en les paraules traduïdes del polonès. El resultat és, és clar, un nou llibre que neix, no pas de Schulz, sinó de la traducció de Celina Wieniewska.

Resumint, doncs, la sensació general després de llegir aquestes tres obres és que malgrat les bones intencions, no acaben de funcionar. Sovint hi ha incorreccions geogràfiques, però el problema principal és que es fa massa palès que del que realment es vol parlar no és de Schulz, sinó del que els autors creuen que representa o volen que representi.

La mitologització de Bruno Schulz i l’arbre dels codis

Molts artistes i personatges públics són, sovint, més coneguts per la manera com van morir que per la seva obra. Amb Bruno Schulz passa una mica el mateix. Les circumstàncies que van envoltar el seu assassinat l’any 1942 al bell mig de la seva ciutat natal, Drohobycz, han acabat construint el mite Schulz, circumstància certament irònica si tenim en compte com d’essencials són els mites en l’obra de l’autor polonès. És, doncs, a partir d’aquesta mitificació que trobem Schulz convertit en personatge de diverses obres de ficció. Les més conegudes (no sempre reeixides del tot) són The Messiah of Stockholm de Cynthia Ozick, Ayen erekh—ahavah [«Vegeu: amor»] de David Grossman i The Prague Orgy de Philip Roth.

El jove autor nord-americà Jonathan Safran-Foer encapçala una nova fornada (perdoneu el tòpic) d’escriptors nord-americans atrapats en el mite Schulz. Es tracta d’un artista discutit, sobretot per l’ús que fa del passat (aquí trobareu una bona crítica sobre la poca cura que alguns detecten en Tot està il·luminat, la primera novel·la de Safran-Foer) i que mereix un punt i a part en la llista de mitificadors de Schulz: a partir de la traducció a l’anglès que Celina Wieniewska va fer l’any 1963 de Les botigues de color canyella, Safran-Foer cisella (literalment) una novel·la que hi troba amagada i que titula Tree of Codes. Cal dir, però, que aquest experiment, barreja de joc i homenatge, no acaba de funcionar del tot. Per començar, la novel·la que Safran-Foer acaba extraient no surt directament de Schulz, sinó de la traducció de Wieniewska (que, val a dir, no és l’única que existeix en anglès), per tant la connexió amb el text de Schulz no és directa. Per altra banda, tot i ser una idea enginyosa, a la pràctica tenim un llibre força incòmode de llegir. Potser amb el vídeo que podeu veure a continuació us fareu una idea de què és Tree of Codes. Si algun editor català hi estigués interessat, li cediríem un espai a la maroma de El funàmbul com a mostra de respecte i admiració.