«Jo, jueu», de Jorge Luis Borges

text sencer en pdf

Com els drusos, com la lluna, com la mort, com la setmana que ve, el passat remot és d’aquelles coses que poden enriquir la ignorància. És infinitament plàstic i agradable, molt més servicial que l’esdevenidor i exigeix molts menys esforços.

És l’estació famosa i predilecta de les mitologies. Qui no ha jutjat algun cop els avantpassats, les prehistòries de la seva carn i de la seva sang? Jo ho faig moltes vegades, i no em disgusta pensar que soc jueu. Es tracta d’una hipòtesi dropa, d’una aventura sedentària i frugal que no perjudica ningú, ni tan sols la fama d’Israel, ja que el meu judaisme no tenia paraules, com les cançons de Mendelssohn.

Crisol, en el seu número del 30 de gener (1934), ha volgut afalagar aquesta esperança retrospectiva i parla de la meva «ascendència jueva ocultada maliciosament» (el participi i l’adverbi em meravellen).

Kafka i Borges (i viceversa)

La fixació de Borges per Kafka es pot resseguir al llarg de tota la producció de ficció i assagística d’aquest escriptor argentí. A l’autor més relacionat ─fins a l’extenuació─ amb els laberints, el relat de Kafka que més li agradava era «La construcció de la muralla xinesa». De Kafka, (a qui Borges va llegir i ignorar quan era jove, com ell mateix reconeix) en trobareu referències explícites a Textos cautivos, Biblioteca personal, Prólogos con un prólogo de prólogos, Prólogos de La Biblioteca de Babel, El libro de los seres imaginarios, principalment, a banda, és clar, dels ecos kafkians de Ficciones i L’Aleph, entre d’altres, i de la traducció que l’autor argentí va fer de La metamorfosi i de «Davant la llei». El text segurament més recomanable de tots és «Kafka i els seus precursors», que trobareu a l’onzè funàmbul, i que remunta l’essència kafkiana a Zenó, Hang Yu, Kierkegaard, Léon Bloy, Lord Dunsany i Browning. Ras i curt: «En cadascun d’aquests textos hi ha la idiosincràsia de Kafka, en graus diversos, però si Kafka no hagués escrit, no la percebríem; és a dir, no existiria». I una nova frase brillant: «El primer Kafka de Betrachtung [«Contemplació»] és menys precursor del Kafka dels mites ombrívols i les institucions atroces que Browning o Lord Dunsay». Per tant, l’obra de Kafka carrega de nous significats la d’aquests precursors. Evidentment, el que preocupa menys Borges de tot plegat ─a diferència del que faria un acadèmic─ és si Kafka havia llegit o no aquests autors.

La influència de Borges en Kafka no la va descriure enlloc, devia tenir un punt de modèstia.

 

Onzè funàmbul

Aquí teniu l’onzè funàmbul: el funàmbul 11 primavera 2018  Aquest n’és l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / A l’estació de tren, Isaac Bàbel

MONOGRÀFIC / Franz Kafka

L’encisadora rialla de Kafka, Ramon Barnils

Kafka mal interpretat, Paul Reitter

De Kafka a Gorbatxov, Norman Manea

Cronologia de Franz Kafka

Kafka i els seus precursors, Jorge Luis Borges

Un rellotge avançat, Sultana Wahnón

A la recerca de l’Ottla, la germana preferida de Kafka, Subash Jaireth

La resposta de Kafka, Roland Barthes

Kafka: una sensibilitat misteriosa, Primo Levi

23 de setembre, Feliu Formosa

Després de la transformació, Robert Caner-Liese

Kafka en català

Una pàgina antiga, Franz Kafka

Entrevista a Orson Welles arran de la pel·lícula El procés, Hugh Wheldon

«Ein Traum», Jorge Luis Borges

La darrera carta de Franz Kafka

La darrera carta de Milena Jensenská

RESSENYA / L’Epistolari de Maragall, Carles Soldevila

35 MIL·LÍMETRES / François Truffaut o els malentesos, Claude-Marie Trémois

ART MENOR / «L’infinit», Giacomo Leopardi

COLOFÓ / Sobre la tirania, Joseph Brodsky

RHEMA

IMATGES

VIES

 

Traduir Borges al català (per exemple)

És una veritat reconeguda universalment que un lector amb el cap embotit per culpa de lectures insulses respira descansat quan troba (o retroba) la prosa de Jorge Luis Borges. Participar del joc borgesià sempre és gratificant, fins i tot quan en llegim textos menors, com Prólogos de la Biblioteca de Babel, Prólogos con un prólogo de prólogo o un manual en què li demanen que resumeixi tota la literatura nord-americana en poc més de 50 pàgines. A Introducción a la literatura norteamericana, Borges practica l’estil lacònic de les seves ressenyes, però ben sovint no pot evitar —per sort— deixar anar opinions, judicis, i frases memorables.

Un parell d’aquestes frases han aparegut a l’apartat «Rhema» d’alguns dels nou números d’El funàmbul publicats fins ara, tot i que el text de Borges que, de moment, ha tingut més pes en la revista és «Una pedagogia de l’odi», inclòs al monogràfic del número 4 (Aproximació a la Xoà). En un parell de números futurs (els dedicats a Kafka i a Praga), també hi apareixeran textos de Borges. Traduïts al català, és clar. Va ser amb la traductora eslovena Simona Škrabec que en un funàmbul radiofònic vam conversar sobre el sentit de traduir, per exemple, Borges al català. Per a molts pot semblar absurd perquè, en general, creiem que si llegim un autor en la seva llengua original, estarem molt més a prop del que ens vol dir que si ho fem amb un altre idioma. És lícit dubtar de si Borges mateix estaria d’acord amb aquesta afirmació. Si convenim que una traducció enriqueix tant la llengua i cultura d’arribada com l’obra i cultura d’on prové, entendrem per què té sentit traduir, per exemple, Borges al català. De fet, l’any 1983 Avel·lí Artís Gener va traslladar L’Aleph al català, per mitjà d’una traducció molt recomanable.

El traductor de Borges es troba amb un seguit de dificultats (pròpies d’un llenguatge pouat en la imaginació de l’autor i, també, en la cultura del seu país i de la seva llengua) gairebé impossibles de vèncer, la qual cosa acabarà significant la producció d’una obra nova, la del traductor, que en l’intent de sortir dignament d’aquest embolic, enriquirà la seva llengua (la pròpia del traductor i la de la comunitat a la qual pertany). Original i traducció conversaran fins a fer-nos dubtar —com diria el mateix Borges— de quina precedeix l’altra. Alhora, gràcies a la traducció, l’obra primigènia mostrarà un prisma inèdit, que contenia en potència, entre d’altres coses perquè traduir implica, també, traslladar-nos a una altra època per transportar el text traduït a la nostra. Un enriquiment múltiple, doncs, que tan sols una mirada estreta (i, sovint, interessada) pot discutir.

 

Walter Benjamin al setzè funàmbul radiofònic

El setzè funàmbul radiofònic es titula «Walter Benjamin». La idea és parlar-ne per mitjà de citacions, d’una manera tangencial i impressionista, i sense embarbussaments que deformin la rellevància d’aquest pensador. Llegim dos textos seus no gaire coneguts i de caire autobiogràfic. Després, en Pep Garcia, de la Llibrera L’Odissea, ens recorda que les Tesis de la filosofia de la història són una lectura obligatòria, tan si ja les coneixeu com si no. Per acabar, el llibre en català que recomanem és L’Aleph, escrit, com tothom sap, per Avel·lí Artís Gener amb l’ajut circumstancial de Jorge Luis Borges. En llegim el prefaci i un relat. La llista final (absurda, és clar) és una mena de declaració de principis. Durant el programa hi ha musica de fons (Schoenberg, Schubert i uns quants més), però la que se sent més clarament és de John Baston i Eels.

“Memòries” al quart funàmbul radiofònic

Ja podeu escoltar, si ho voleu, “Mèmòries”, el quart programa radiofònic funambulista. Hi apareixen Proust, Modiano, Benjamin, Norman Manea i Jorge Luis Borges. Tenim la sort i el privilegi de poder parlar una estona amb Lluís Maria Todó sobre Proust i amb Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea de Vilafranca, que ens presenta Anatomía de la memoria de l’autor mexicà Eduardo Ruiz Sosa. Otis Redding, Paul Weller, Saint-Saëns, Schubert, Françoise Hardy i Badfinger miren d’amenitzar la cosa.

Tres herois al segon funàmbul radiofònic

El segon programa està dedicat a tres herois literaris que han esdevinguts clàssics: Michael Kohlhaas, un heroi romàntic de pedra picada; Bartleby, un heroi de la inacció, i Pierre Menard, un heroi d’acció intel·lectual o, en paraules de Borges, inútil. Comptem amb la col·laboració inestimable de Simona Škrabec i de Pep Garcia, de la llibreria L’Odissea. També hi parlem de Francesc Trabal i escoltem Beethoven, Schubert, un tango i Jonathan Richman, entre d’altres. El teniu a l’enllaç següent:

El funàmbul

Les passejades de Robert Louis Stevenson

Robert Louis Stevenson ha passat a la història com l’autor de L’illa del tresor i de El cas estrany del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, obres que formen part de la memòria literària de moltíssima gent arreu del món. Fou admirat per Borges («D’ençà la meva infantesa, Robert Louis Stevenson ha estat per a mi una de les formes de la felicitat»), Proust, Henry James, Vladimir Nabókov i G. K. Chesterton, entre altres escriptors. Ara bé, a banda del seu vessant novel·lesc, Stevenson va conrear l’assaig crític, l’autobiografia, el conte i la poesia. Stevenson fou un viatger de pedra picada i, és clar, va recollir les seves experiències i reflexions en diversos assajos i relats, la majoria dels quals són molt amens i no han envellit gens ni mica.

El setè número de El funàmbul inclou «Excursions a peu», un assaig magnífic en què Stevenson reflexiona sobre el fet viatjar a peu, i que fins ara mai ningú no havia traduït al català.