Europa al vol

Fa poc que Josep Piera ha publicat Europa al vol. Abans-d’ahir em va dir que aquest és el seu darrer llibre de viatges. Amb la prosa poètica, sensual i irònica que el caracteritza, a Europa al vol Piera ens narra unes estades breus a Zadar, Occitània, Moscou, Sant Petersburg, Roma (hi va des de Gandia en un creuer fellinià delirant), Graz i Volos. El llibre es clou amb una de les dues entrevistes que em van concedir fa un parell d’anys. La primera (la que apareix en aquest llibre) és la virtual; la segona, la que li vaig fer quan el vaig anar a veure a La Drova, va aparèixer al número 7 d’El funàmbul. És un honor tancar un llibre com aquest i haver contribuït al colofó d’un seguit tan extraordinari de llibres de viatges. «Punt final, doncs.» Gràcies, Josep.

IMG_20170218_154238.jpg

Literatura i música al quinzè funàmbul radiofònic

Literatura i música. Junt amb la dansa, allò que els grecs anomenaven Mousiké, l’art de les muses. Al quinzè funàmbul radiofònic parlem de Plató, Montaigne, Bach, Gabriel Josipovici i les seves Goldberg Variations, de Tolstoi, de Julio Cortázar i Charlie Parker, de Thomas Bernhard, de L’acompanyant de Nina Berbèrova, i de Josep Piera i el seu Jardí llunyà. Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea ens recomana Tram 83 de l’escriptor congolès Fiston Mwanza Mujila. I acabem una altra llista impossible, aquest cop de les millors cançons de pop que tinguin relació amb la literatura.

Portrait_of_Charlie_Parker_in_1947

Viatges al sisè funàmbul radiofònic

El sisè programa es titula «Viatges» i hi recorrem la Vall de la Drova i Grècia amb Josep Piera, Marràqueix amb Elias Canetti, Praga amb Teresa Costa-Gramunt, l’imperi otomà amb Mathias Énard i Michaelangelo Buonarroti; passegem per una habitació amb Xavier de Maistre, parlem de caníbals amb Montaigne, i visitem Califòrnia a l’època de la gran depressió amb Dorothea Lange. Hi avisem que Fulls de dietari de Carles Soldevila és un gran llibre, i hi fem una llista tan absurda com impossible. Ah i gràcies a Carles Soldevila hi podeu sentir una cançó en yiddish! Tot plegat amb la col·laboració inestimable de la Teresa Costa-Gramunt i, un cop més, de Pep Garcia de la Llibreria L’Odissea. La música la posen Leonard Cohen, Hank Williams, Chava Alberstein i The Reigning Sound, entre d’altres, és clar.

mell1

Josep Piera: «Mai no tornem enlloc»

Ara fa uns quants mesos vaig escriure un correu força tímid i esperançat al poeta i assagista valencià Josep Piera. La meva intenció era entrevistar-lo perquè m’interessaven molt les seves vivències i reflexions sobre el viatge, tema central del setè número de El funàmbul que aleshores em tenia agradablement capficat. Josep em va respondre de seguida: no coneixia la meva revista, però estava disposat a ajudar-me. Em va proposar que, ja que la conversa giraria al voltant del viatge i que ell —com jo— entenia una entrevista com una trobada cara a cara, em desplacés fins a la vall de La Drova. I això és el que vaig fer un dissabte de primavera. El trajecte —per autopista— no amagava cap secret: edificis monstruosos a la vora del mar i treves agraïdes un cop arribat a la vall, amb camps de tarongers a dreta i esquerra. Sense saber gairebé com, em vaig trobar just davant la porta de la casa de Josep Piera. Li truco i m’obre. La conversa s’inicia tan bon punt ens instal·lem al seu estudi. A fora plovisqueja. Josep em parla com si ens coneguéssim de fa molt. Aconsegueix que els meus nervis s’esvaeixin ben aviat. Un cop asseguts, em proposa un experiment. Podem fer dues entrevistes: ell respondrà per escrit el qüestionari que prèviament li he enviat per correu, i el resultat el podem comparar amb l’entrevista oral d’aquell dia. Em sembla perfecte.

Josep Piera és un conversador excepcional. Un savi. Senzill. Sensible. Generós. He d’estar molt concentrat: saltem del Renaixement als poetes àrabs medievals nascuts a València, de la cultura de l’arròs a Joan Fuster, de Jacint Verdaguer a la independència de Catalunya, de Josep Pla a Carles d’Àustria, de l’olor del fenoll a Kavafis. I, és clar, la Mediterrània. Quan arriba l’hora de dinar, Josep em convida a un arròs que, tot i ser excel·lent, no aconsegueix que em distregui de la conversa, que continua.

Cap a les sis de la tarda entro a l’habitació de l’hotel que Josep m’ha reservat. És època de falles i els carrers de Gandia fan olor de pólvora. Passejo per la ciutat, entre una munió de gent, ninots i petards. Passo davant del Palau dels Borja i m’estic una estona contemplant-lo. Torno a l’hotel i, de sobte, m’assalta un esglai esgarrifós: i si no he enregistrat bé la conversa? Ho comprovo i, sí, tot correcte. Avanço la gravació i quan en vull escoltar un fragment sento: «Tot això és un viatge mental grandiós que em duu a un món exòtic de fa mil anys i al mateix temps al meu passat infantil, i al que encara és present. La primera descoberta —que, com t’he dit abans, és Grècia— és això. Per a mi era tan important veure uns homes aixafant vi a la vora del port —que és clàssic, homèric, popular i tradicional alhora— com una velleta que duu un feix de llenya a l’esquena i una cabreta i que se’n va a pasturar-la al camp, tot això al costat de l’estatuària grega, de Hölderlin, dels temples enderrocats, etc. El mateix et podria dir del Marroc o de la Itàlia del sud.» Somric. L’olor de fenoll.

El número 7 de El funàmbul inclou l’entrevista amb Josep Piera. Crec, sincerament, que val la pena que la tingueu en compte. Ara bé, per sobre de tot, llegiu, si encara no ho heu fet, tots els llibres d’aquest escriptor meravellós i, ara, amic meu.

https://i2.wp.com/www.nuvol.com/wp-content/uploads/2015/10/piera.jpg

(Article publicat a la revista digital Núvol.)

El funàmbul i el País Valencià

Des que aquesta història de El funàmbul va començar a rodar —ara tot just fa un any—, la connexió amb el País Valencià ha estat immediata i ferma. En un principi es va fer evident per mitjà de les col·laboracions (que continuaran) d’Enric Iborra. Impagables. Més endavant, es van ampliar en reprendre la relació amb Antoni Martí Monterde, exprofessor meu, a qui entrevisto en el cinquè número, i que va ser tan amable com per acompanyar-me a la llibreria La Impossible, tot just fa tres dies, en la celebració del primer aniversari de la revista. Els seus elogis —sincers: no en reparteix perquè sí— em van emocionar profundament. El darrer capítol va tenir lloc ahir: el poeta Josep Piera em va rebre a casa seva, a la Drova, prop de Gandia, i vam estar xerrant (ell més; jo hi havia anat a escoltar) durant sis hores. Un dia inoblidable. El resultat en forma d’entrevista, apareixerà al número 7 de El funàmbul.

I un agraïment final al nombre de subscriptors valencians de la revista (més de la meitat dels que tinc). És un orgull que algú valori El funàmbul al país de L’Espill i de Joan Fuster.

IMG_0547