Patrick Modiano al dinovè funàmbul radiofònic

El dinovè funàmbul a la ràdio està dedicat a Patrick Modiano. Un autor que condensa ell sol molts del temes de què hem parlat en programes anteriors: el silenci, la memòria, la censura, el viatge, l’emigració… A la segona part del programa reivindiquem un autor cabdal de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX: Miquel Àngel Riera. I ho fem per mitjà de la seva primera novel·la Fuita i martiri de sant Andreu Milà. Acabem amb la llista dels nou millors Premis Nobel de literatura que hi ha hagut i les frases buides de sentit que l’Acadèmia sueca va esgrimir per a justificar que els concedís aquest guardó. La música la posen Rimski-Kórsakov, Françoise Hardy i Ron Sexsmith, entre d’altres.

Ara vindran quatre setmanes de descans en què podreu tornar a sentir els programes següents: Silencis, Austrohongaresos, Herois i Traduir.

Patrick-Modiano1

Anuncis

Miquel Àngel Riera i El funàmbul

Potser als qui pertanyen al món cultural d’aquest país (entenent per país la comunitat lingüística catalana), els és fàcil de comprendre per què uns autors arriben a un cert estatus i uns altres simplement és com si se’ls hagués endut el vent. Hi ha escriptors que apareixen a les antologies i d’altres no ho faran mai, per exemple. En la descoberta d’aquests darrers cal, doncs, confiar en l’atzar, ja que els qui ens hi haurien de guiar fan vacances. Ara bé, tampoc és tan negatiu: les descobertes enmig de la foscor encara fan més gràcia. Miquel Àngel Riera, per exemple. La narrativa, sobretot. Sis novel·les i dos reculls de relats breus. Un escriptor amb un llenguatge excels i únic, que si hagués nascut a Praga, Roma o Budapest, veneraríem i editaríem amb faixes de coloraines. Però va néixer a Manacor. La perifèria de la perifèria. Mireu de trobar la seva obra a les llibreries de Barcelona i ja em direu si enteneu res del món cultural català. Jo, no.

El número 5 de El funàmbul inclou un poema de Miquel Àngel Riera.

riera