En el centenari del naixement de Paul Celan

EL DIA DE LES ÀNIMES

Què és el que jo

he fet?

He inseminat la nit, com si pogués

haver-n’hi d’altres més nocturnes

que aquesta.

Vol d’ocell, vol de pedra, mil

rutes traçades. Mirades,

robades i collides. La mar,

tastada i ben beguda, ben somiada. Una hora,

enfosquida d’ànimes. La següent, una llum de tardor,

oferta a un cec

sentiment que venia fent camí. D’altres, moltes,

sense lloc i feixugues per si mateixes: percebudes i evitades.

Roques erràtiques, estrelles,

negres i plenes de paraula: anomenades

en un jurament trencat de tant callar.

I una vegada (quan?, també això ha estat oblidat):

he sentit l’ham clavat

allà on el pols gosava bategar a contra-ritme.

Traducció d’Arnau Pons (a Reixes de llengua, Labreu Edicions, 2019)

Primo Levi i Paul Celan

«El que es pot dir és preferible al que no es pot dir; la paraula humana, a l’udol animal. No és casualitat que els dos lírics menys comprensibles en alemany, Trakl i Celan, amb una diferència de dues generacions entremig, se suïcidessin. El seu destí comú fa pensar en l’obscuritat de la seva poesia com a disposició a la mort, en no voler ésser, en una fuga del món que després van culminar en una mort escollida. Si la seva lírica és un missatge, aquest s’enfonsa en murmuris de fons: no ens transmet, no ens participa res, no és llenguatge, en tot cas és una llengua fosca, mutilada, com la del qui agonitza sol, que és com estarem tots en l’instant de la mort.» Tot això ho va escriure Primo Levi. L’11 d’abril de 1987 es va suïcidar. La seva prosa és clara.

Trastorns? a l’onzè funàmbul radiofònic

Com que dubtem i les coses molt sovint no són allò que semblen i, com que la línia que separa el que és seny del que no ho és és molt prima, el títol de l’onzè funàmbul radiofònic té forma de pregunta. Hi parlem de Walter Benjamin, de la Biblioteca Nacional de París, de Bruno Schulz, de El ruletista de Mircea Cărtărescu, de Daniïl Kharms, de Thomas Bernhardt i el seu El nebot de Wittgenstein, hi llegim un poema d’Emiliy Dickinson, un fragment de El rei Lear i conversem amb Arnau Pons sobre Paul Celan, de qui escoltem «Fuga de mort». Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea ens aconsella la lectura de L’immense solitude, del dibuixant i escriptor francès Frédéric Pajak, un assaig gràfic amb Cesare Pavese i Friedrich Nietzsche com a protagonistes. La música la posen Charlie Parker i Robert Forster.

Els monogràfics invisibles de El funàmbul

És un fet generalment acceptat que un escriptor sovint diu més pel que no diu que pel que diu. Salvant les distàncies, una revista és el mateix, i si conté monogràfics, encara més. La idea principal darrere del monogràfic dedicat a la Xoà era oferir un conjunt d’aproximacions que tinguessin com a punt comú fugir del tòpic. Pretendre anar més enllà hauria estat una gosadia imprudent. En aquest context, descartar textos és una activitat necessària però sovint dolorosa, perquè, a banda de les hores de traducció esmerçades, en general, el motiu principal per descartar molts textos ha estat la manca d’espai, la qual cosa té poc a veure amb principis ideològics i molt amb les limitacions del projecte.

El monogràfic del número 4 que ningú mai no llegirà contenia una traducció de Todesfuge de Paul Celan; una de Quelques réflexions sur la philosophie de l’hitlérisme, d’Emmanuel Lévinas (1934); un article sobre l’obra d’Aharon Appelfeld; una entrevista a Imre Kertész; una ressenya de Jenseits von Schuld und Sühne. Bewältigungsversuche eines Überwältigten de Jean Améry; una traducció de Auschwitz, acontecimiento fundante del pensar en Europa, de Reyes Mate; Perdonar? de Vladimir Jankélevitx, i un estudi sobre com analitzar les imatges dels camps. Però calia triar. Tant de bo el resultat final satisfaci els lectors.