Discurs d’investidura de Pere Calders com a Doctor Honoris Causa de la UAB

El text sencer en pdf

En més d’una ocasió, he expressat la meva creença que a mesura que ens acostem al canvi de segle es produeixen una colla de fenòmens que, més que a un simple canvi marcat pel calendari, permeten d’intuir una nova era. És com si haguéssim entrat en un període de liquidació d’idees i de sentiments, alguns per la inevitable caducitat que suposa el transcurs del temps, però uns quants d’altres com si haguessin de morir transformats per un pur cansament col·lectiu, i a vegades per un desig molt humà de modificar una mica perquè sí.

Franz Kafka al novè funàmbul radiofònic

A Campo Santo, W. G. Sebald diu: «No hi ha cap escriptor de qui s’hagi escrit més que de Kafka. En el període relativament breu de mig segle s’han acumulat milers d’assajos sobre ell i la seva obra. Tothom que tingui una idea, encara que sigui aproximada, del grau i la naturalesa parasitària d’aquesta proliferació pot dubtar de la necessitat que qualsevol altre títol s’uneixi a una llista que ja és massa llarga.» Tota la raó del món. Tanmateix, li dediquem un programa. No pas per dir-ne res de nou, és clar. Per llegir-ne alguns textos i prou. L’única peculiaritat és que ens centrem en l’obra que va decidir salvar de la destrucció, és a dir, de la que va publicar en vida. Com si mai no hagués escrit El procés, El castell, els diaris, la correspondència i un bon seguit de narracions i aforismes. Comentem (més que res, llegim) fragments de La metamorfosi, de A la colònia penitenciària i de Un metge rural. Ens hi ajuda un article magnífic que Ramon Barnils va escriure sobre els tòpics que giren al voltant de la figura de Kafka. També parlem de L’honor a la deriva de Pere Calders i fem una llista dels millors llibres que s’han escrit sobre Kafka que, per desgràcia, són força menys que els dolents. La música la posen Zdeněk Fibich, Adam Green (besnét de Felice Bauer) i Bob Dylan, que dedica una cançó a Gregor Samsa.

Pere Calders i El funàmbul

Durant molts anys (ara ni això, crec), Pere Calders ha estat per molta gent aquell autor que els feien llegir a l’escola. Cròniques de la veritat oculta. També hi ha gent que sap que Pere Calders és l’escriptor català més centreeuropeu (i això, vivint vint-i-tres anys a Mèxic no deu ser fàcil) que hi ha hagut. Llegiu Čapek i ho comprovareu. O Mrożeck. O Buzzati i Bontempelli (italians, d’acord, però del Vèneto i de la Llombardia, respectivament). No és tan sols la ironia; és l’estil. La temàtica. El distanciament. El to.

A El funàmbul tenim una predilecció especial pels contes recollits a L’honor a la deriva (1992). Aquest n’és un:

«Què hi podríem fer?

¿Sabeu aquell conte oriental tan bonic, que ens parla d’un mandarí (xinès, és clar), que una nit va somniar que era una papallona i l’endemà, en desperatar-se, no sabia si era un mandarí o una papallona?

Doncs això no és res: a darreries de l’any passat, vaig conèixer un comerciant de Port de la Selva que va somiar que era una granota i, en llevar-se, va comprovar que era realment una granota. La seva senyora, esgarrifada, el va treure del llit a cops d’escombra i de poc que no el desgracia per sempre més. Sort vam tenir dels coneixements paranormals d’un farmacèutic (el nom del qual em callo a petició de l’interessat) que amb quatre passades de mans i una beguda va aconseguir retornar el comerciant a la seva forma habitual.

Però no ha quedat bé: les nits de lluna plena, rauca. I la seva senyora, que té estudis i és molt moderna, es vol divorciar. Sembla mentida com les històries, en passar d’Orient a Occident, perden cos i poesia.»

Al segon número de El funàmbul hi podeu llegir el discurs que Pere Calders va fer quan va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la UAB. És impagable.