“Els grans magatzems grossos de debò”, Joseph Roth

El text complet en pdf

Prou que ja n‘hi havia, de grans magatzems, a la ciutat. Però sempre feia l‘efecte que algú o altre trobés a faltar uns grans magatzems que fossin grossos de debò. A molta gent no li semblava prou que els grans magatzems que ja existien tinguessin només quatre, cinc o sis plantes, i es llançaven a somniar audaçment en magatzems de deu, dotze o fins i tot quinze plantes. No és pas que tinguessin el desig d‘aproximar-se cada cop més a Déu, cosa que de tota manera hauria estat un esforç ben balder. Perquè, segons tot el que sabem d‘Ell, no ens hi acostem pas quan ens enfilem cap als núvols, sinó més aviat al contrari: ens hi anem acostant a mesura que vivim més a prop de la pols de la qual estem fets. No! La gent que somniava en uns grans magatzems que fossin grossos de debò només volia enlairar-se per damunt dels grans magatzems menors, de manera semblant als atletes actuals, cadascun dels quals no supera l‘altre per tal d‘assolir la seva pròpia meta amb més rapidesa, sinó per a arribar a una meta qualsevol més aviat que no pas l‘altre. Aquells que estaven engrescats amb els grans magatzems somniaven en gratacels. Així doncs, un bon dia van construir els grans magatzems que eren grossos de debò, i tothom els va anar a veure, i jo també hi vaig anar…

Traducció de Pilar Estelrich

La tècnica de l’escriptor en tretze tesis

El text en pdf

A Carrer de sentit únic, Walter Benjamin inclou tretze tesis en forma de consells per a escriptors. Van aparèixer per primer cop en català al segon funàmbul, traduïdes per la Pilar Estelrich. Aquí les torneu a tenir:

I. Qui tingui la intenció de redactar una obra de dimensions considerables, cal que es cuidi i que un cop enllestida la tasca prevista en cada ocasió es permeti gaudir de tot allò que no li causi dificultats a l’hora de reprendre la feina.


II. Si vols, pots parlar del que ja tens enllestit, però no en llegeixis fragments a ningú en veu alta mentre hi estàs treballant. La satisfacció que obtindries en fer-ho et portaria a alentir el ritme de treball. En canvi, si t’atens a aquest règim, el desig cada cop més intens de donar a conèixer la teva obra acabarà esdevenint un estímul per a completar-la.

III. Intenta evitar la mediocritat quotidiana en les circumstàncies en què treballis. Una tranquil·litat mediocre envoltada de sorolls insignificants genera un entorn indigne de la teva tasca. En canvi, tenir com a rerefons un estudi de piano o una remor constant de xerrameca pot resultar tan important per a la teva feina com el silenci perceptible de la nit. Si l’entorn d’aquesta aguditza l’oïda interior, l’altre esdevé la pedra de toc d’una dicció capaç de soterrar en la seva plenitud fins i tot els sorolls excèntrics.

IV. Evita fer servir estris vulgars i corrents. Resulta útil insistir de forma pedant en utilitzar determinats papers, plomes, tintes. Pel que fa a aquests utensilis no és pas imprescindible el luxe, sinó l’abundància.

V. No permetis que cap idea et passi d’incògnit pel costat, i gestiona el teu quadern de notes
amb tanta severitat com ho fa la policia amb el registre d’estrangers.

VI. No deixis que la teva ploma estigui receptiva a la inspiració i veuràs que així aconseguirà atraure-la amb la força d’un imant. Com més reflexiva sigui la teva forma de prendre nota d’una ocurrència, més ben desenvolupada i madura se t’oferirà aquesta. El discurs conquereix el pensament, però és l’escriptura qui el sotmet.

VII. No pleguis mai d’escriure perquè no se t’acudeixi res més. És una exigència de l’honor literari no plegar fins que calgui atendre una obligació (un àpat, una cita) o bé fins que la feina estigui enllestida.

VIII. Compensa l’absència de la inspiració passant pulcrament en net la tasca que tens enllestida. La intuïció es despertarà mentre ho fas.

IX. Nulla dies sine linea – però sí setmanes senceres.

X. No donis mai per completada cap obra que no hagis estat rumiant algun cop des del capvespre fins l’endemà a ple dia.

XI. No redactis mai la conclusió d’una obra en l’indret de treball habitual. No hi trobaries el valor necessari per a fer-ho.

XII. Etapes de la redacció: Pensament – Estil – Escriptura. El sentit de la còpia en net consisteix en fixar l’atenció de manera exclusiva en la cal·ligrafia. El pensament mata la inspiració, l’estil copsa el pensament, l’escriptura recompensa l’estil.

XIII. L’obra és la màscara mortuòria de la concepció.

Walter Benjamin i l’Angelus Novus

Des de 1919 fins al final de la seva vida, l’obra del pintor suís Paul Klee (1879-1940) és plena de quadres i dibuixos d’àngels. No sabem del cert quins motius van empènyer Klee a dedicar tant de temps i esforç a representar aquestes figures, però sí que sabem que un dels seus quadres —Angelus Novus— va captivar Walter Benjamin des que el va veure. Angelus Novus va ser exhibit l’any 1920 a Munic, i l’any 1921 Benjamin el va comprar al galerista Hans Goltz. De 1921 a 1929 el quadre va penjar, primer, a casa de Gershom Scholem i, després (damunt del sofà), a la de Benjamin. Al 1935 el quadre va ser traslladat a París. Després de la guerra, va arribar a mans de Theodor Adorno, als Estats Units.

En diverses ocasions Benjamin va expressar que aquest quadre era la seva possessió més preuada. Sempre el va tenir present com a font d’inspiració. La revista que va fundar, i que mai no va veure la llum, s’havia de dir, és clar, Angelus Novus. El pensador berlinès esmenta aquesta obra de Klee en diverses cartes i altres escrits, però, sens dubte, el text central pel que fa a la interpretació benjaminiana de l’Angelus Novus és la famosa «Tesi IX» de les Tesis sobre la filosofia de la història, segurament el fragment més citat i conegut de tota l’obra de Walter Benjamin.

Tesi IX

Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Angelus Novus. Representa un àngel que fa la sensació d’estar-se allunyant d’alguna cosa que mira fixament. Té els ulls oberts de bat a bat, la boca badada i les ales esteses. L’àngel de la història deu tenir un aspecte semblant. Té el rostre girat cap al passat. Allà on a nosaltres se’ns apareix una cadena d’esdeveniments, ell no hi veu sinó una única catàstrofe que va amuntegant ruïnes sense parar i les hi llença als peus. Ben segur que l’àngel voldria romandre al seu lloc, desvetllar els morts del seu son i unir de bell nou tot el que s’ha trencat. Però un fort vent sorgit del Paradís se li ha quedat agafat entre les ales amb tanta empenta que l’àngel ja no és capaç d’aplegar-les. Aquesta ventada l’impulsa amb una força impossible d’aturar cap al futur al qual dóna l’esquena, mentre que al seu davant el munt de ruïnes no para de créixer. Allò que anomenem progrés és aquest vent.

Traducció de Pilar Estelrich

Paul-Klee-Angelus-Militans-1940-240x335

Angelus militans (1940), Paul Klee