«El que es pot dir és preferible al que no es pot dir; la paraula humana, a l’udol animal. No és casualitat que els dos lírics menys comprensibles en alemany, Trakl i Celan, amb una diferència de dues generacions entremig, se suïcidessin. El seu destí comú fa pensar en l’obscuritat de la seva poesia com a disposició a la mort, en no voler ésser, en una fuga del món que després van culminar en una mort escollida. Si la seva lírica és un missatge, aquest s’enfonsa en murmuris de fons: no ens transmet, no ens participa res, no és llenguatge, en tot cas és una llengua fosca, mutilada, com la del qui agonitza sol, que és com estarem tots en l’instant de la mort.» Tot això ho va escriure Primo Levi. L’11 d’abril de 1987 es va suïcidar. La seva prosa és clara.
el funàmbul 