Kafkià

A molts polítics, tertulians i fauna similar els agrada l’adjectiu kafkià. El fan servir sovint. Volen dir absurd, però creuen que quedarà més bé dir-ne kafkià, d’allò, d’aquella situació que han creat els altres. Ser els promotors i màxims beneficiaris de l’abús funcionarial que Kafka descriu en alguns dels seus textos no els fa res: «això és una situació kafkiana», afirmen. I no han llegit Kafka. Ni ganes que en tenen.

Fa trenta-cinc anys, tot això ja ho denunciava l’enyorat Ramon Barnils en un article, «L’encisadora rialla de Kafka», que trobareu al darrer funàmbul.

Franz Kafka al novè funàmbul radiofònic

A Campo Santo, W. G. Sebald diu: «No hi ha cap escriptor de qui s’hagi escrit més que de Kafka. En el període relativament breu de mig segle s’han acumulat milers d’assajos sobre ell i la seva obra. Tothom que tingui una idea, encara que sigui aproximada, del grau i la naturalesa parasitària d’aquesta proliferació pot dubtar de la necessitat que qualsevol altre títol s’uneixi a una llista que ja és massa llarga.» Tota la raó del món. Tanmateix, li dediquem un programa. No pas per dir-ne res de nou, és clar. Per llegir-ne alguns textos i prou. L’única peculiaritat és que ens centrem en l’obra que va decidir salvar de la destrucció, és a dir, de la que va publicar en vida. Com si mai no hagués escrit El procés, El castell, els diaris, la correspondència i un bon seguit de narracions i aforismes. Comentem (més que res, llegim) fragments de La metamorfosi, de A la colònia penitenciària i de Un metge rural. Ens hi ajuda un article magnífic que Ramon Barnils va escriure sobre els tòpics que giren al voltant de la figura de Kafka. També parlem de L’honor a la deriva de Pere Calders i fem una llista dels millors llibres que s’han escrit sobre Kafka que, per desgràcia, són força menys que els dolents. La música la posen Zdeněk Fibich, Adam Green (besnét de Felice Bauer) i Bob Dylan, que dedica una cançó a Gregor Samsa.