La talla de Roberto Bazlen (1902-1965) com a figura intel·lectual (concepte que li feia molta basarda) és enorme, però el silenci del seu anonimat encara la fa més evident. L’actitud i obra de Bazlen és un mirall que reflecteix la mediocritat i limitacions morals d’una immensa majoria d’autors cèlebres italians i d’arreu.
Bazlen no va publicar res en vida. No s’ho va plantejar o no ho va creure necessari. Va llegir molt, va recomanar i va traduir. Per mitjà dels informes de lectura que passava a diverses editorials (Einaudi i Adelphi, entre d’altres), va empènyer la publicació a Itàlia d’autors com Italo Svevo, Franz Kafka, Sigmund Freud, Maurice Blanchot, Witold Gombrowicz, o Robert Musil. A partir dels anys 70, gràcies a la iniciativa de Roberto Calasso, Adelphi va començar a publicar textos de Bazlen (obra és un mot que ell hauria trobat exagerat): la novel·la, Il capitano di lungo corso (1973); les cartes, Lettere editoriali (1968), i un seguit d’escrits esparsos, Note senza testo (1970) i Scritti (1984).
Quan Bazlen va néixer, Trieste encara formava part de l’Imperi austrohongarès. El seu pare era un luterà d’origen alemany, i la seva mare, una triestina jueva. Va ser amic d’Umberto Saba.
Al desè funàmbul hi trobareu un text d’Eugenio Montale sobre Bazlen i l’única traducció al català (de la qual em faig responsable amb orgull, malgrat els errors que deu contenir) de cap text de Bazlen: la de la meravellosa «Entrevista sobre Trieste».
el funàmbul 