Entrevista a Thomas Bernhard

text sencer en pdf

Werner Wögerbauer

Viena, Cafè Bräunerhof, 15 de juliol de 1986, ben d’hora al matí. Thomas Bernhard ha fixat una cita més aviat vaga per a una entrevista. Ara li redecoren l’apartament, «naturalment» de color blanc, diu. No pot suportar la presència dels manobres a casa seva i per això es refugia al cafè tan d’hora. Quan hi arribo, ja està instal·lat, a prop de la porta, «aquí l’aire és millor». El trobo tapiat per piles de diaris, les pàgines dels quals fulleja ràpidament, gairebé estripant-les. Una entrevista? Diu que sí, que avui està d’humor. Però curta i al gra.

Thomas Bernhard: Bé, doncs continuaré llegint el diari; no et fa res, oi?
Werner Wögerbauer: No, és clar; no passa res.
Bernhard: Em preguntes i et contesto.
Wögerbauer: T’interessa el destí dels teus llibres?
Bernhard: No; de fet, no.
Wögerbauer: I què me’n dius de les traduccions, per exemple?
Bernhard: Amb prou feines m’interessa el meu, de destí; el dels meus llibres, gens. Traduccions? Què vols dir?
Wögerbauer: El que els passa als teus llibres en altres països.
Bernhard: No m’interessa gens, perquè una traducció és un llibre diferent. No té absolutament res a veure amb l’original. És un llibre de la persona que l’ha traduït. Jo escric en alemany. T’envien una còpia d’aquests llibres i o t’agraden o no. Si tenen unes cobertes horroroses llavors a sobre t’emprenyes. I els fulleges i res més. No tenen res en comú amb la teva obra, a banda del títol canviat estranyament, oi? Perquè traduir és impossible. Una peça musical es toca igual arreu del món a partir de les notes escrites, però un llibre meu s’hauria d’interpretar sempre en alemany. Amb la meva orquestra!

Literatura i música al quinzè funàmbul radiofònic

Literatura i música. Junt amb la dansa, allò que els grecs anomenaven Mousiké, l’art de les muses. Al quinzè funàmbul radiofònic parlem de Plató, Montaigne, Bach, Gabriel Josipovici i les seves Goldberg Variations, de Tolstoi, de Julio Cortázar i Charlie Parker, de Thomas Bernhard, de L’acompanyant de Nina Berbèrova, i de Josep Piera i el seu Jardí llunyà. Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea ens recomana Tram 83 de l’escriptor congolès Fiston Mwanza Mujila. I acabem una altra llista impossible, aquest cop de les millors cançons de pop que tinguin relació amb la literatura.

Trastorns? a l’onzè funàmbul radiofònic

Com que dubtem i les coses molt sovint no són allò que semblen i, com que la línia que separa el que és seny del que no ho és és molt prima, el títol de l’onzè funàmbul radiofònic té forma de pregunta. Hi parlem de Walter Benjamin, de la Biblioteca Nacional de París, de Bruno Schulz, de El ruletista de Mircea Cărtărescu, de Daniïl Kharms, de Thomas Bernhardt i el seu El nebot de Wittgenstein, hi llegim un poema d’Emiliy Dickinson, un fragment de El rei Lear i conversem amb Arnau Pons sobre Paul Celan, de qui escoltem «Fuga de mort». Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea ens aconsella la lectura de L’immense solitude, del dibuixant i escriptor francès Frédéric Pajak, un assaig gràfic amb Cesare Pavese i Friedrich Nietzsche com a protagonistes. La música la posen Charlie Parker i Robert Forster.

Thomas Bernhard

A hores d’ara és una evidència que la majoria d’editorials petites d’aquest país fan una feina impagable. Per exemple: Thomas Bernhard. L’any 2013 l’editorial balear El Gall editor va publicar tres obres d’aquest autor austríac (El fred, L’alè i Un nen), totes traduïdes per Clara Formosa Plans. Però és que, durant els darrers sis anys, el degoteig de traduccions de Bernhard ha estat gairebé constant: Clara Formosa es va encarregar, també, de la traducció de Mestres antics (Còmplices Editorial, 2011), El soterrani (Edicions del salobre, 2009) i L’origen (Edicions del salobre, 2008); Anna Soler Horta de la de Senzillament complicat (Lleonard Muntaner, 2013), i Ramon Farrés de la de Sota el ferro de la lluna (Lleonard Muntaner, 2011). No ens podem queixar.

Bernhard al Cafè Bräunerhof de Viena (1984). (Foto de Sepp Dreissinger)

L’any 1986, Thomas Bernhard va concedir una entrevista a Werner Wögerbauer, aleshores lector d’alemany a la Universitat de Nantes. La conversa no va aparèixer fins a vint anys després, concretament a Kultur & Gespenster i el 22 d’octubre de 2006, el Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung en va publicar una versió abreujada. Al segon número de El funàmbul us n’oferim una traducció al català —inèdita, és clar.