La tomba més bonica del món

el text sencer en pdf

STEFAN ZWEIG

A Rússia no hi he vist res de més grandiós, de més impressionant que la tomba de Tolstoi. Aquest lloc il·lustre, on les generacions futures acudiran respectuosament en pelegrinatge, és una ombra en un bosc allunyat i solitari. Un caminet estret, que avança sense cap pla aparent a través de clarianes i matolls, condueix a aquest monticle que no és res més que un rectangle petit que ningú no vigila, que ningú no cuida, a l’ombra única d’alguns arbres grans. Aquests arbres tan alts, dolçament bressolats pel vent d’aquest inici de tardor, van ser plantats per Tolstoi mateix, m’explica la seva neta. El seu germà Nicolai i ell, de petits, havien sentit de boca d’una mainadera o d’una dona del poble l’antiga llegenda segons la qual el lloc on es planten arbres esdevé un lloc de felicitat. És per això que, tot jugant, havien plantat alguns plançons, en un racó de la llur propietat; després no van tardar gaire a oblidar aquesta distracció infantil. Al cap de molts anys, Tolstoi recorda aquest episodi i la promesa singular de felicitat que, de sobte, als ulls de l’home cansat de la vida, es presenta proveïda un significat nou, més ric. I expressa la voluntat d’ésser enterrat al peu d’aquests arbres que ell mateix havia plantat.

Hadji Murad

Harold Bloom descriu Hadji Murat de Tolstoi com el millor relat que s’ha escrit mai («my personal touchstone for the sublime of prose fiction, to me the best story in the world»). No ho sé. El que sé és que en català no el trobareu (crec que se’n va fer una traducció el 1934). I també sé que els dos fragments següents, escrits el 1912 i referits al tsar, van molt més enllà de mitjan segle xix i descriuen el gènere humà (i l’actualitat política, és clar) com, de fet, fan tots els clàssics de la literatura universal.

«Els afalacs hipòcrites i falsos que el seu entorn li prodigava contínuament l’havien conduït a un grau de ceguesa tan alt que ja no era capaç de veure quan entrava en contradicció amb la lògica i el seny, que ja no s’adonava del sentit de les seves paraules ni dels seus actes, i que havia acabat creient que totes les seves ordres, fins i tot les més insensates i les més il·lògiques, esdevenien decisions rumiades i plenes de sentit únicament perquè emanaven d’ell mateix.»

«Per això menystenia els homes com Bludov, persones que s’entestaven a defensar el principi de l’educació pública, però que gaudien de tots els avantatges que els oferia l’exercici de les seves funcions, la qual cosa només era possible dins un país mancat d’educació.»

Literatura i música al quinzè funàmbul radiofònic

Literatura i música. Junt amb la dansa, allò que els grecs anomenaven Mousiké, l’art de les muses. Al quinzè funàmbul radiofònic parlem de Plató, Montaigne, Bach, Gabriel Josipovici i les seves Goldberg Variations, de Tolstoi, de Julio Cortázar i Charlie Parker, de Thomas Bernhard, de L’acompanyant de Nina Berbèrova, i de Josep Piera i el seu Jardí llunyà. Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea ens recomana Tram 83 de l’escriptor congolès Fiston Mwanza Mujila. I acabem una altra llista impossible, aquest cop de les millors cançons de pop que tinguin relació amb la literatura.

Russos al vuitè funàmbul radiofònic

Al vuitè funàmbul radiofònic, continuem amb la intenció utòpica d’encabir en una hora centenars d’autors i obres, aquest cop russos. La tria inclou Puixkin, Tolstoi, Mandelstam, Dovlàtov i Txékhov. Ho sé: és imperdonable no haver incidit més en Gógol, Dostoievski i Babel. A la segona part, recomanem El present vulnerable, de Feliu Formosa i resumim un segle i mig de literatura russa en una llista de nou llibres, tan injusta com subjectiva, és clar. La música és de Mussorgski, Txaikovski, Rachmaninov, Rubinstein i… els Beatles.