Els principals propagadors del mite de Trieste han estat, no podia ser altrament, els llibres. La llista és molt llarga, però si n’haguéssim de fer una selecció, potser escolliríem aquests:
Aquí en teniu més.
La talla de Roberto Bazlen (1902-1965) com a figura intel·lectual (concepte que li feia molta basarda) és enorme, però el silenci del seu anonimat encara la fa més evident. L’actitud i obra de Bazlen és un mirall que reflecteix la mediocritat i limitacions morals d’una immensa majoria d’autors cèlebres italians i d’arreu.
Bazlen no va publicar res en vida. No s’ho va plantejar o no ho va creure necessari. Va llegir molt, va recomanar i va traduir. Per mitjà dels informes de lectura que passava a diverses editorials (Einaudi i Adelphi, entre d’altres), va empènyer la publicació a Itàlia d’autors com Italo Svevo, Franz Kafka, Sigmund Freud, Maurice Blanchot, Witold Gombrowicz, o Robert Musil. A partir dels anys 70, gràcies a la iniciativa de Roberto Calasso, Adelphi va començar a publicar textos de Bazlen (obra és un mot que ell hauria trobat exagerat): la novel·la, Il capitano di lungo corso (1973); les cartes, Lettere editoriali (1968), i un seguit d’escrits esparsos, Note senza testo (1970) i Scritti (1984).
Quan Bazlen va néixer, Trieste encara formava part de l’Imperi austrohongarès. El seu pare era un luterà d’origen alemany, i la seva mare, una triestina jueva. Va ser amic d’Umberto Saba.
Al desè funàmbul hi trobareu un text d’Eugenio Montale sobre Bazlen i l’única traducció al català (de la qual em faig responsable amb orgull, malgrat els errors que deu contenir) de cap text de Bazlen: la de la meravellosa «Entrevista sobre Trieste».
Trieste, com tot bon mite, ens situa en la cruïlla del dubte: en aquest cas, podem tirar pel dret i acabar sentenciant que la imatge que alguns intel·lectuals (amb Claudio Magris al capdavant) han construït d’aquesta ciutat com a centre neuràlgic de la diversitat europea té poc a veure amb la realitat, o podem mirar d’esbrinar què ens pot oferir un mite que, com tots, és més un mirall del que voldríem ser més que no pas del que som. Sigui com sigui, el monogràfic dedicat a Trieste ofereix un seguit de veus que pretén reflectir la varietat que aquest lloc geogràficament tan especial se suposa que significa pels qui encara creiem en una Europa que vagi més enllà dels interessos econòmics i de la preponderància absolutista dels estats, tot i saber que els principals defensors d’aquesta utopia van ser engolits i esmicolats fa més de 70 anys.
Umberto Saba, a la seva llibreria de vell de Trieste.
A continuació teniu l’índex del desè funàmbul, dedicat a Trieste. Us podeu descarregar el número aquí: El funàmbul 10 Hivern 2017.
Número 10
Editorial
Pòrtic
El temps, Jaume Balmes
Monogràfic: Trieste
Trieste en els meus records, Gianfranco Franchi
«Trieste», Umberto Saba
Trieste i la literatura italiana, Valeria Riboli
La tríada estranya Svevo-Joyce-Gadda, Giorgio Pressburger
Record de Roberto Bazlen, Eugenio Montale
Entrevista sobre Trieste, Roberto Bazlen
Lletres triestines, Scipio Slataper
El gueto de Trieste, Umberto Saba
La comunitat eslovena, Miran Košuta
«Cant càrtsic», Srečko Kosovel
Trieste, Srečko Kosovel
«La meva tribu», Tomaž Šalamun
Trieste: una cruïlla a dos nivells, Manel Vila-Vidal
Carta a Mark Thompson, Giorgio Voghera
Giorgio Voghera vist per si mateix, Giorgio Voghera
El bistec de Svevo, Umberto Saba
Fumar, Italo Svevo
Joyce i Svevo a Trieste, Livia Venezziani Svevo
L’alumne de Joyce, Drago Jančar
Bibliografia triestina
Les fronteres lliscants de Claudio Magris, Antoni Martí Monterde
La iconografia del dolor, Simona Škrabec
Montserrat com una pàtria, Boris Pahor
Il Caffè San Marco
Ressenya
H. G. Wells: La màquina del temps. L’home invisible, Jorge Luis Borges
35 mil·límetres
Johnny Guitar (1954), Nicholas Ray, João Bénard Da Costa
Art menor
«Faràs dos trucs i t’obriré la porta», Feliu Formosa
Colofó
Dorothea Lange: la fotògrafa de la Gran Depressió, Robert Chesshyre
Rhema
Imatges
Vies
