La tècnica de l’escriptor en tretze tesis

El text en pdf

A Carrer de sentit únic, Walter Benjamin inclou tretze tesis en forma de consells per a escriptors. Van aparèixer per primer cop en català al segon funàmbul, traduïdes per la Pilar Estelrich. Aquí les torneu a tenir:

I. Qui tingui la intenció de redactar una obra de dimensions considerables, cal que es cuidi i que un cop enllestida la tasca prevista en cada ocasió es permeti gaudir de tot allò que no li causi dificultats a l’hora de reprendre la feina.


II. Si vols, pots parlar del que ja tens enllestit, però no en llegeixis fragments a ningú en veu alta mentre hi estàs treballant. La satisfacció que obtindries en fer-ho et portaria a alentir el ritme de treball. En canvi, si t’atens a aquest règim, el desig cada cop més intens de donar a conèixer la teva obra acabarà esdevenint un estímul per a completar-la.

III. Intenta evitar la mediocritat quotidiana en les circumstàncies en què treballis. Una tranquil·litat mediocre envoltada de sorolls insignificants genera un entorn indigne de la teva tasca. En canvi, tenir com a rerefons un estudi de piano o una remor constant de xerrameca pot resultar tan important per a la teva feina com el silenci perceptible de la nit. Si l’entorn d’aquesta aguditza l’oïda interior, l’altre esdevé la pedra de toc d’una dicció capaç de soterrar en la seva plenitud fins i tot els sorolls excèntrics.

IV. Evita fer servir estris vulgars i corrents. Resulta útil insistir de forma pedant en utilitzar determinats papers, plomes, tintes. Pel que fa a aquests utensilis no és pas imprescindible el luxe, sinó l’abundància.

V. No permetis que cap idea et passi d’incògnit pel costat, i gestiona el teu quadern de notes
amb tanta severitat com ho fa la policia amb el registre d’estrangers.

VI. No deixis que la teva ploma estigui receptiva a la inspiració i veuràs que així aconseguirà atraure-la amb la força d’un imant. Com més reflexiva sigui la teva forma de prendre nota d’una ocurrència, més ben desenvolupada i madura se t’oferirà aquesta. El discurs conquereix el pensament, però és l’escriptura qui el sotmet.

VII. No pleguis mai d’escriure perquè no se t’acudeixi res més. És una exigència de l’honor literari no plegar fins que calgui atendre una obligació (un àpat, una cita) o bé fins que la feina estigui enllestida.

VIII. Compensa l’absència de la inspiració passant pulcrament en net la tasca que tens enllestida. La intuïció es despertarà mentre ho fas.

IX. Nulla dies sine linea – però sí setmanes senceres.

X. No donis mai per completada cap obra que no hagis estat rumiant algun cop des del capvespre fins l’endemà a ple dia.

XI. No redactis mai la conclusió d’una obra en l’indret de treball habitual. No hi trobaries el valor necessari per a fer-ho.

XII. Etapes de la redacció: Pensament – Estil – Escriptura. El sentit de la còpia en net consisteix en fixar l’atenció de manera exclusiva en la cal·ligrafia. El pensament mata la inspiració, l’estil copsa el pensament, l’escriptura recompensa l’estil.

XIII. L’obra és la màscara mortuòria de la concepció.

Walter Benjamin al setzè funàmbul radiofònic

El setzè funàmbul radiofònic es titula «Walter Benjamin». La idea és parlar-ne per mitjà de citacions, d’una manera tangencial i impressionista, i sense embarbussaments que deformin la rellevància d’aquest pensador. Llegim dos textos seus no gaire coneguts i de caire autobiogràfic. Després, en Pep Garcia, de la Llibrera L’Odissea, ens recorda que les Tesis de la filosofia de la història són una lectura obligatòria, tan si ja les coneixeu com si no. Per acabar, el llibre en català que recomanem és L’Aleph, escrit, com tothom sap, per Avel·lí Artís Gener amb l’ajut circumstancial de Jorge Luis Borges. En llegim el prefaci i un relat. La llista final (absurda, és clar) és una mena de declaració de principis. Durant el programa hi ha musica de fons (Schoenberg, Schubert i uns quants més), però la que se sent més clarament és de John Baston i Eels.

baixa

Trastorns? a l’onzè funàmbul radiofònic

Com que dubtem i les coses molt sovint no són allò que semblen i, com que la línia que separa el que és seny del que no ho és és molt prima, el títol de l’onzè funàmbul radiofònic té forma de pregunta. Hi parlem de Walter Benjamin, de la Biblioteca Nacional de París, de Bruno Schulz, de El ruletista de Mircea Cărtărescu, de Daniïl Kharms, de Thomas Bernhardt i el seu El nebot de Wittgenstein, hi llegim un poema d’Emiliy Dickinson, un fragment de El rei Lear i conversem amb Arnau Pons sobre Paul Celan, de qui escoltem «Fuga de mort». Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea ens aconsella la lectura de L’immense solitude, del dibuixant i escriptor francès Frédéric Pajak, un assaig gràfic amb Cesare Pavese i Friedrich Nietzsche com a protagonistes. La música la posen Charlie Parker i Robert Forster.

biblioteca nacional

“Memòries” al quart funàmbul radiofònic

Ja podeu escoltar, si ho voleu, “Mèmòries”, el quart programa radiofònic funambulista. Hi apareixen Proust, Modiano, Benjamin, Norman Manea i Jorge Luis Borges. Tenim la sort i el privilegi de poder parlar una estona amb Lluís Maria Todó sobre Proust i amb Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea de Vilafranca, que ens presenta Anatomía de la memoria de l’autor mexicà Eduardo Ruiz Sosa. Otis Redding, Paul Weller, Saint-Saëns, Schubert, Françoise Hardy i Badfinger miren d’amenitzar la cosa.

proust

Walter Benjamin i l’Angelus Novus

Des de 1919 fins al final de la seva vida, l’obra del pintor suís Paul Klee (1879-1940) és plena de quadres i dibuixos d’àngels. No sabem del cert quins motius van empènyer Klee a dedicar tant de temps i esforç a representar aquestes figures, però sí que sabem que un dels seus quadres —Angelus Novus— va captivar Walter Benjamin des que el va veure. Angelus Novus va ser exhibit l’any 1920 a Munic, i l’any 1921 Benjamin el va comprar al galerista Hans Goltz. De 1921 a 1929 el quadre va penjar, primer, a casa de Gershom Scholem i, després (damunt del sofà), a la de Benjamin. Al 1935 el quadre va ser traslladat a París. Després de la guerra, va arribar a mans de Theodor Adorno, als Estats Units.

En diverses ocasions Benjamin va expressar que aquest quadre era la seva possessió més preuada. Sempre el va tenir present com a font d’inspiració. La revista que va fundar, i que mai no va veure la llum, s’havia de dir, és clar, Angelus Novus. El pensador berlinès esmenta aquesta obra de Klee en diverses cartes i altres escrits, però, sens dubte, el text central pel que fa a la interpretació benjaminiana de l’Angelus Novus és la famosa «Tesi IX» de les Tesis sobre la filosofia de la història, segurament el fragment més citat i conegut de tota l’obra de Walter Benjamin.

Tesi IX

Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Angelus Novus. Representa un àngel que fa la sensació d’estar-se allunyant d’alguna cosa que mira fixament. Té els ulls oberts de bat a bat, la boca badada i les ales esteses. L’àngel de la història deu tenir un aspecte semblant. Té el rostre girat cap al passat. Allà on a nosaltres se’ns apareix una cadena d’esdeveniments, ell no hi veu sinó una única catàstrofe que va amuntegant ruïnes sense parar i les hi llença als peus. Ben segur que l’àngel voldria romandre al seu lloc, desvetllar els morts del seu son i unir de bell nou tot el que s’ha trencat. Però un fort vent sorgit del Paradís se li ha quedat agafat entre les ales amb tanta empenta que l’àngel ja no és capaç d’aplegar-les. Aquesta ventada l’impulsa amb una força impossible d’aturar cap al futur al qual dóna l’esquena, mentre que al seu davant el munt de ruïnes no para de créixer. Allò que anomenem progrés és aquest vent.

Traducció de Pilar Estelrich

Paul-Klee-Angelus-Militans-1940-240x335

Angelus militans (1940), Paul Klee

Walter Benjamin i Bruno Schulz

Era inevitable, havia de passar: Walter Benjamin i Bruno Schulz. Llegiu «Filatèlia» de Benjamin («Els segells són les targetes de visita que els grans Estats han deixat a les habitacions dels nens») i «Primavera» de Schulz («El vaig obrir [làlbum de segells] i els mons van brillar davant meu amb milers de colors, amb un vent despais inabraçables, amb un panorama dhoritzons giratoris») i compareu. La fascinació davant dun món contingut en cada segell de làlbum i làlbum convertit en lessència del món.

En el llibre de citacions que somniava a escriure, Benjamin hi hauria inclòs Schulz de totes totes.

segellschulz

Walter Benjamin a Eivissa

El 15 de juny de 1933 Gershom Scholem va enviar una carta a Walter Benjamin. Acaba així:

«[…] Escriu explicant-me com es desenvolupa la teva existència a Eivissa. Hi vius sol, en una pensió, a casa de camperols o d’europeus? Parles el dialecte dels locals? M’han dit que el nom d’Eivissa ara es veu sovint als diaris; això vol dir que hi ha més immigració i la vida s’hi hi ha encarit? M’acomiado amb les meves salutacions més afectuoses i el desig de saber ben aviat coses de tu.»

L’endemà Benjamin respon:

«[…] ara aprofito qualsevol oportunitat per donar l’esquena a Sant Antoni. Mirant-ho bé, al seu entorn, castigat per tots els horrors de l’activitat dels pobladors i especuladors, ja no hi ha ni un racó solitari ni un minut de tranquil·litat. […] Mentrestant, aquesta situació m’impulsa a fer grans exploracions a l’interior de l’illa. Fa poc en vaig fer una amb la companyia molt amable d’un nét de Paul Gauguin que té el mateix nom que el seu avi. […]»

El tercer número de El funàmbul inclou «Una excursió a Sant Vicent», un text de juny de 1933, escrit per Benjamin mateix, en què Benjamin explica una d’aquests passejos.

Walter_Benjamin_5-700x500

El riure de Walter Benjamin

Ho va dir David Mauas dimarts passat al debat posterior a la projecció de Qui va matar Walter Benjamin? que es va fer a la Filmoteca, i no hi puc estar més d’acord: mirar d’esbrinar les causes de la mort de Benjamin no és cap exercici frívol; és un deure moral, sobretot si tenim en compte que justament és la teoria del suïcidi la que, en molts casos, ha acabat moldejant la interpretació de l’obra del pensador berlinès. S’assembla una mica al que passa amb Kafka: atribuïm una sèrie de característiques al personatge (de fet, el convertim en personatge) i el transformem en una rècula de tòpics que tant l’acadèmic més prestigiós com l’estudiant més novell acaben repetint com un mantra.

El relat de la mort de Benjamin ha determinat l’anàlisi de la seva obra. És força evident que si elidim el concepte de redempció que contenen molts dels seus escrits (especialment a les Tesis sobre la filosofia de la història) i la lluminositat que irradien, empobrim el llegat de Benjamin d’una manera dramàtica. Ras i curt i per entendre’ns: el Benjamin de l’Escola de Frankfurt no hauria d’eclipsar mai el de Scholem. O dit d’una altra manera: Benjamin reia.

benjaminriu

Tesis sobre la filosofia de la història (1940)

Aproximadament vuit mesos abans de morir, Walter Benjamin va escriure Tesis sobre la filosofia de la història. Es tracta d’un llibre complex, que conté divuit apartats i dues codes i que mostra el Benjamin més allunyat de l’etiqueta de pensador comunista. La tesi més coneguda i comentada és la novena, però tot el llibre és ple de reflexions impagablement lúcides, a voltes misterioses i gairebé visionàries. La tercera tesi, per exemple, defineix perfectament la concepció benjaminiana d’història i de memòria. Els propagandistes de la memòria històrica l’haurien de llegir i pensar que recordar vol dir ‘tornar a passar pel cor’.

III

El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els menuts té en compte aquesta veritat: per a la història res del que una vegada haja esdevingut ha de donar-se per perdut. És cert: només a la humanitat redimida li pertany per complet el seu passat. La qual cosa vol dir: només per a la humanitat redimida s’ha fet el seu passat i només ella, en cada un dels seus moments, pot citar-lo. Cadascun dels instants viscuts es converteix en una citation a lordre du jour, però precisament del dia del judici final.

(Traducció de Josep Algarra)

Al tercer número de El funàmbul hi podeu trobar una nova traducció de la tesi IX, a càrrec de Pilar Estelrich.

imagesCATN9V3X

Angelus Novus, de Paul Klee

11 de gener de 1940

L’11 de gener de 1940, Walter Benjamin va escriure: «Cada línia que puguem publicar ara —tan incert com sigui el futur a què les abandonem— és un triomf arrabassat als poders de les tenebres». Com passa molt sovint quan llegim aquest pensador alemany, són unes paraules que continuen sent vigents. Les tenebres continuen sent els poders totalitaris presents en moltes zones del planeta. Al món, encara hi ha qui és empresonat per escriure versos. L’intel·lectual francès Philippe Ollé-Laprune, que ha dedicat uns quants llibres a aquest tema, explica que: «No és tan senzill entendre com funciona la censura avui dia, perquè la força dels poders és molt diferent de la d’abans. Els poders s’han privatitzat i cada vegada és més difícil reconèixer el censor. A més, els mètodes han canviat. Avui dia gairebé ningú no vol matar un escriptor, perquè sap que és fabricar un màrtir, i això no és bo per a cap poder polític. El que es fa ara és matar la part d’escriptor que tenen moltes persones i se’ls condemna a no publicar durant deu anys, o se’ls prohibeix l’accés a espais públics i als mitjans de comunicació. Ja no maten la carn, sinó la paraula, i això és més difícil de combatre.»

Gosem afegir que, a gran part d’Occident, les tenebres a què Benjamin fa referència en el fragment citat al principi es diuen mercat, estadístiques, directrius, informes, rèdits, mecanismes autoreguladors, competitivitat, expedients, informació, emprenedoria… Són unes tenebres molt més subtils que les que Benjamin volia combatre: enfosqueixen les línies d’avui amb el mantell enlluernador de la religió de la immediatesa i de la banalitat. En el fons no es tracta de res més que de disfressar la voluntat de control de sempre.

Benjamin-sm

Qui va matar Walter Benjamin?

Walter Benjamin és un dels molts personatges històrics que sovint són més recordats per com van morir que no pas per el que van fer mentre eren vius. Portbou i suïcidi, ho sap tothom. Doncs bé, a Qui va matar Walter Benjamin? (2005), el director i fotògraf argentí David Mauas fa una cosa ben senzilla però raríssima: anar a les fonts primerenques de la teoria del suïcidi i escatir-ne la fiabilitat. I resulta que descobreix que no hi ha cap prova que demostri que Benjamin es llevés la vida. La pel·lícula —magnífica— és un intent reeixit d’aplicar la visió benjaminiana a la mort del pensador berlinès. Qüestionar-ho tot sense descans; és això.

El tercer número de El funàmbul inclou la conversa que vam tenir el plaer de mantenir amb Mauas, un vespre de tardor, al pati de l’Ateneu Barcelonès.

George Steiner i El funàmbul

Aquesta setmana, a la casa que George Steiner té a Cambridge hi arribarà un exemplar de El funàmbul. No és cap broma. És la condició que em va posar a canvi de concedir-me permís per traduir i publicar el seu article «Parlar de Walter Benjamin». No es tracta, és clar, de mitificar res ni ningú, però que l’autor de After Babel, Language and Silence, Lessons of the Masters, Les Logocrates, Gramàtiques de la creació, Una idea dEuropa i tants altres llibres indispensables pugui tenir el tercer número de El funàmbul a les mans és un honor difícil d’expressar amb paraules.

Steiner

Tercer índex funambulista

Aquest és l’índex del tercer número de El funàmbul, que apareixerà el 13 de setembre:

Editorial
Pòrtic: De la lectura, Marcel Proust
Monogràfic: Walter Benjamin
Tesi lX, Walter Benjamin
Les traces de Walter Benjamin, Esther Leslie
Tesis sobre la filosofia de la història, Ramon Alcoberro
Desempaqueto la biblioteca. Un discurs sobre el col·leccionisme, Walter Benjamin
L’enciclopèdia màgica de Walter Benjamin, María Negroni
Una excursió a Sant Vicent, Walter Benjamin
Cronologia de Walter Benjamin
Walter Benjamin en català
Parlar de Walter Benjamin, George Steiner
Entrevista a David Mauas, director de Qui va matar Walter Benjamin?
Sobre la nebulositat: fotografia i al·legoria, Irene Artiga Albarelli
La tasca del traductor, Walter Benjamin
Lectors: comentaristes i partidaris, Beatriz Sarlo
Ressenya: Llegir Yasunari Kawabata, Teresa Monje i Alegret
35 mil·límetres: La fi del món no serà un gran espectacle. Entrevista a Béla Tarr, Ági Szabó
Art menor: Óssip Mandelstam
Colofó: L’argot, Paul Tabori
Rhema
Imatges
Vies
brecht-benjamin_320