Estimat Theo,
Finalment t‘envio un petit esbós perquè et facis una idea de l‘evolució de la meva feina, ja que avui m‘hi he tornat a posar.
Encara tinc els ulls cansats, però tenia una idea nova al cap i heus-ne aquí l‘esbós. Com sempre, en tela de 30.[1]
Aquesta vegada es tracta simplement del meu dormitori, el color hi ha de fer la cosa: a partir de la seva simplificació ha de donar un estil més gran a les coses, i ha de suggerir repòs o son en general. Ras i curt, la contemplació del quadre ha de fer descansar el cap o més aviat la imaginació.
Les parets són d‘un violat pàl·lid. El terra és de rajoles vermelles.
La fusta del llit i les cadires és d‘un groc de mantega fresca.
El llençol i els coixins, verd llimona molt clar.
El cobrellit, vermell escarlata.
La finestra, verda.
El rentamans és ataronjat; el gibrell, blau.
Les portes, liles.
I res més; res més en aquesta habitació de finestrons closos.
L‘amplada dels mobles ha d‘expressar un repòs inalterable.
Retrats a la paret i un mirall i un eixugamà i una mica de roba.
El marc —com que no hi ha blanc en el quadre— serà blanc.
Tot això és la meva revenja pel repòs forçat que m‘han obligat a fer.
Hi treballaré encara tot demà, però ja veus que la idea és simple. N‘he suprimit les ombres; els colors són plans, nets, com els crespons.
Tot plegat contrastarà, per exemple, amb La diligència de Tarascó i El cafè de la nit.[2]
No m‘allargo més perquè demà ben d‘hora vull enllestir la meva tela amb la llum fresca del matí.
Com van els dolors? No et descuidis de fer-me‘n cinc cèntims.
Espero que m‘escriguis aviat.
Un dia et faré esbossos de les altres habitacions, també.
Rep una bona encaixada.
Sempre teu,
Vincent
[1] Es refereix a un sistema de numeració internacional, inventat a França al segle XIX. El número 30 equival a 92 x 73 cm.
[2] Dos quadres que Van Gogh també va pintar l’any 1888.
el funàmbul 