Banalitats

Admetre-ho és trist, però la Xoà ha esdevingut un gènere literari i cinematogràfic més, com ho poden ser els westerns o les road movies. Té els seus tòpics i llocs comuns i, per tant, també, es fàcil percebre un cert cansament per part del públic lector i espectador (dir-ne públic no és pas innocent), que ja sap on duen els trens, coneixen les xemeneies i reconeixen els uniformes ratllats. L’actor que en una pel·lícula fa d’SS pot aparèixer en una altra extraient cossos dels crematoris. En diuen versatilitat, d’això. I organitzen visites guiades a Auschwitz (a l’entrada us trobareu un rètol que prohibeix entrar-hi begudes), i a Terezín hi ha una cafeteria. Si la Xoà és La llista de Schindler o El noi del pijama de ratlles, s’entén que Auschwitz s’hagi transformat en una mena de parc temàtic, com deplora Imre Kertész. Aquesta no és la banalitat del mal a què es referia Hannah Arendt, però és una banalitat que s’ho empassa tot. Es podria haver evitat?

Fa anys que els altaveus polítics ressonen arreu amb expressions com memòria històrica —un pleonasme curiosament de moda des de fa temps—, o un mai més que fixa la fotografia de la massacre mentre obvia els milions de morts que desenes de genocidis han produït en els darrers setanta anys. Intentar d’apropar-nos a la Xoà —més enllà de les dates assenyalades que la correcció política ha segrestat— és un imperatiu moral. L’imperatiu moral de fer presents les víctimes.

dab46ee3

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s