Literatura i Holocaust

L’any 2006, la magnífica editorial balear Lleonard Muntaner Editor va publicar Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi, de Rosa Planas. Es tracta d’un assaig —amb pròleg de Jaime Vándor— en què Planas s’endinsa en l’escriptura que sorgeix d’una paradoxa tan trasbalsadora com impossible d’evitar: la necessitat de recordar i d’explicar la Xoà, tot sabent que és indicible. L’horror a què s’ha d’enfrontar el supervivent quan pretén dir, erigeix la memòria com a únic territori que pot habitar. Les gairebé dues-centes pàgines d’aquest llibre contenen unes breus aproximacions introductòries a les vides i obres de Primo Levi, Imre Kertész, Art Spiegelman, Aaron Appelfeld, Jean Améry, Hannah Arendt, Stanislaw Lem, Victor Klemperer i Paul Celan i, alhora, inclouen un assaig magnífic en què Planas reflexiona sobre les connexions entre tragèdia, memòria i literatura.

El quart número de El funàmbul inclou una entrevista amb Rosa Planas en què l’autora considera la manera com la literatura s’aproxima a la degradació humana que va significar la Xoà.

1295032202

Miklós Radnóti

Miklós Radnóti va néixer a Budapest el 1909 en una família jueva assimilada. Quan tenia vint-i-un anys va publicar un primer recull de poemes, Pogány köszönto («Salutació pagana»). Les autoritats hongareses van prohibir el seu següent llibre, Újmódi pásztorok éneke («La cançó moderna del pastor»), per indecent i li van imposar una pena de presó. Confirmant la idea que el millor traductor d’un poeta acostuma a ser un altre poeta, Radnóti va traduir Virgili, Rimbaud, Mallarmé, Eluard i Apollinaire, entre d’altres.

Al 1944 el van deportar a un camp de treball a la vora de Bor, Sèrbia. Quan, a causa de l’avenç de les tropes soviètiques, els nazis es van retirar de Sèrbia, van evacuar aquest camp i els seus tres mil presoners van haver de creuar Iugoslàvia i Hongria a peu. Durant aquesta marxa de la mort, Radnóti va continuar escrivint en un quadern que duia a sobre.

El 9 de novembre de 1944, Radnóti fou afusellat amb vint-i-un presoners més que, com ell, no eren capaços de continuar caminant. Un any i mig després, un cop exhumada la fossa comuna on fou enterrat, es va trobar la llibreta on havia reflectit les seves darreres vivències i pensaments. El quadern contenia odes a la seva esposa, cartes i fragments poètics.

rad_1

El número 4 de El funàmbul conté un article de Thomas Ország-Land —traductor de Radnóti a l’anglès— sobre Miklós Radnóti. Ország-Land fou tan amable que ens va concedir, a més, una entrevista.

Els monogràfics invisibles de El funàmbul

És un fet generalment acceptat que un escriptor sovint diu més pel que no diu que pel que diu. Salvant les distàncies, una revista és el mateix, i si conté monogràfics, encara més. La idea principal darrere del monogràfic dedicat a la Xoà era oferir un conjunt d’aproximacions que tinguessin com a punt comú fugir del tòpic. Pretendre anar més enllà hauria estat una gosadia imprudent. En aquest context, descartar textos és una activitat necessària però sovint dolorosa, perquè, a banda de les hores de traducció esmerçades, en general, el motiu principal per descartar molts textos ha estat la manca d’espai, la qual cosa té poc a veure amb principis ideològics i molt amb les limitacions del projecte.

El monogràfic del número 4 que ningú mai no llegirà contenia una traducció de Todesfuge de Paul Celan; una de Quelques réflexions sur la philosophie de l’hitlérisme, d’Emmanuel Lévinas (1934); un article sobre l’obra d’Aharon Appelfeld; una entrevista a Imre Kertész; una ressenya de Jenseits von Schuld und Sühne. Bewältigungsversuche eines Überwältigten de Jean Améry; una traducció de Auschwitz, acontecimiento fundante del pensar en Europa, de Reyes Mate; Perdonar? de Vladimir Jankélevitx, i un estudi sobre com analitzar les imatges dels camps. Però calia triar. Tant de bo el resultat final satisfaci els lectors.

Escriure després d’Auschwitz segons Imre Kertész

A l’imprescindible Gályanapló («Diari de galera»), Imre Kertész escriu «Qui resol literàriament amb un triomf —és a dir amb èxit— la matèria dels camps de concentració menteix i enganya de totes totes». Cal llegir Sense destí per arribar a entendre fins a quin punt Kertész mateix és capaç de no contradir aquesta afirmació. Sense destí és una novel·la en què l’autor hongarès fuig constantment dels estereotips i dels llocs comuns que exigeix la linealitat argumental més típica i, a més, de tots els elements que conformen el gènere en què s’han convertit gran part de les aproximacions literàries a la Xoà.

Segons Kertész «quan parlem de la realitat, la transformem. Les paraules tenen la peculiaritat de donar forma a la matèria de la vida, que és informe.» És per això que Sense destí no és cap autobiografia. El que Kertész i tants altres van viure (sap greu fer servir aquest verb en aquell context) depassa tant la comprensió humana que cal trobar un llenguatge nou que ens ajudi a evitar el domini absolut del llenguatge imperant que, inevitablement, banalitzarà el que va passar. Kertész no escriu novel·les sobre la Xoà, perquè no és capaç d’acceptar aquest gènere. «Després d’Auschwitz només es poden escriure versos sobre Auschwitz». Versos i novel·les.

El quart número de El funàmbul inclou «Eureka!», el discurs —impagable— que Kertész va oferir a Estocolm l’any 2002 quan li van concedir el Premi Nobel de literatura. L’hem traduït de l’hongarès i el publiquem amb el permís de l’Acadèmia sueca.

imre-kertesz

Banalitats

Admetre-ho és trist, però la Xoà ha esdevingut un gènere literari i cinematogràfic més, com ho poden ser els westerns o les road movies. Té els seus tòpics i llocs comuns i, per tant, també, es fàcil percebre un cert cansament per part del públic lector i espectador (dir-ne públic no és pas innocent), que ja sap on duen els trens, coneixen les xemeneies i reconeixen els uniformes ratllats. L’actor que en una pel·lícula fa d’SS pot aparèixer en una altra extraient cossos dels crematoris. En diuen versatilitat, d’això. I organitzen visites guiades a Auschwitz (a l’entrada us trobareu un rètol que prohibeix entrar-hi begudes), i a Terezín hi ha una cafeteria. Si la Xoà és La llista de Schindler o El noi del pijama de ratlles, s’entén que Auschwitz s’hagi transformat en una mena de parc temàtic, com deplora Imre Kertész. Aquesta no és la banalitat del mal a què es referia Hannah Arendt, però és una banalitat que s’ho empassa tot. Es podria haver evitat?

Fa anys que els altaveus polítics ressonen arreu amb expressions com memòria històrica —un pleonasme curiosament de moda des de fa temps—, o un mai més que fixa la fotografia de la massacre mentre obvia els milions de morts que desenes de genocidis han produït en els darrers setanta anys. Intentar d’apropar-nos a la Xoà —més enllà de les dates assenyalades que la correcció política ha segrestat— és un imperatiu moral. L’imperatiu moral de fer presents les víctimes.

dab46ee3

El nom

Anomenar és el primer pas per comprendre, o, si més no, per pretendre-ho. Des de l’any 1945 hi ha hagut diversos intents d’anomenar l’assassinat de gran part de la població jueva europea sota el nazisme i els seus aliats. El terme genocidi ja s’havia emprat anteriorment (sobretot per a fer referència a l’assassinat d’un milió i mig d’armenis a mans de l’exèrcit turc l’any 1915), i no es va considerar prou específic. No va ser fins als anys vuitanta, i especialment després d’una sèrie nord-americana, que el terme d’origen grec holocaust es va anar imposant. Immediatament van aparèixer veus que expressaven malestar perquè holocaust etimològicament significa ‘ofrena cremada’. L’any 1985, va aparèixer el film Shoah, del director francès Claude Lanzmann. El títol d’aquesta pel·lícula va començar a competir amb holocaust, però, una altra vegada, l’anàlisi etimològica d’aquest mot hebreu revela un significat poc escaient: ‘destrucció (per causes naturals)’, cosa que tampoc no té a veure amb el que va passar. Pel camí han quedat propostes com judeocidi, o la paraula jiddisch hurban (emprada per Manès Sperber i Paul Celan, entre d’altres, i que vol dir ‘catàstrofe’). Auschwitz com a esforç metonímic ha tingut força èxit, però bandeja les matances que hi va haver fora dels camps.

A El funàmbul hauríem volgut titular el monogràfic del número 4 «Aproximacions al que va passar» que, a més de ser una reafirmació davant les tesis revisionistes, semblava el més realista possible. Realista i malauradament vague, per això «Xoà». No hem trobat, doncs, un terme satifactori, perquè no n’hi pot haver cap. Anomenar és comprendre.

El quart número de El funàmbul conté el monogràfic «Aproximacions a la Xoà», on Jacques Sebag, Henri Meschonnic i Claude Lanzmann discuteixen sobre l’ús i abús dels mots holocaust i xoà.

1988,%20Poland%20---%20The%20discontinued%20railroad%20stop%20at%20the%20village%20of%20Treblinka%20once%20saw%20the%20deportation%20transports%20pass%20t

Tesis sobre la filosofia de la història (1940)

Aproximadament vuit mesos abans de morir, Walter Benjamin va escriure Tesis sobre la filosofia de la història. Es tracta d’un llibre complex, que conté divuit apartats i dues codes i que mostra el Benjamin més allunyat de l’etiqueta de pensador comunista. La tesi més coneguda i comentada és la novena, però tot el llibre és ple de reflexions impagablement lúcides, a voltes misterioses i gairebé visionàries. La tercera tesi, per exemple, defineix perfectament la concepció benjaminiana d’història i de memòria. Els propagandistes de la memòria històrica l’haurien de llegir i pensar que recordar vol dir ‘tornar a passar pel cor’.

III

El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els menuts té en compte aquesta veritat: per a la història res del que una vegada haja esdevingut ha de donar-se per perdut. És cert: només a la humanitat redimida li pertany per complet el seu passat. La qual cosa vol dir: només per a la humanitat redimida s’ha fet el seu passat i només ella, en cada un dels seus moments, pot citar-lo. Cadascun dels instants viscuts es converteix en una citation a lordre du jour, però precisament del dia del judici final.

(Traducció de Josep Algarra)

Al tercer número de El funàmbul hi podeu trobar una nova traducció de la tesi IX, a càrrec de Pilar Estelrich.

imagesCATN9V3X

Angelus Novus, de Paul Klee