CHARLES BAUDELAIRE
Quina tragèdia més lamentable, la vida d’Edgar Poe! La seva mort, un desenllaç terrible l’horror del qual encara és més gran de tan trivial! De tots els documents que n’he llegit, he acabat convençut que, per a Poe, els Estats Units van ser una vasta presó que ell va recórrer amb l’agitació febrosa d’algú fet per respirar en un món més aromàtic que el d’una gran barbàrie il·luminada amb gas, i que la seva vida interior, espiritual, de poeta o fins i tot de borratxo, no va ser altra cosa que un esforç perpetu per escapar-se de la influència d’aquesta atmosfera antipàtica. En les societats democràtiques l’opinió és una dictadura despietada; en l’aplicació de les seves lleis en casos múltiples i complexos de la vida moral no n’imploreu cap mena de caritat, d’indulgència o flexibilitat. Diríem que de l’amor impiu per la llibertat ha nascut una nova tirania, la tirania de les bèsties, o zoocràcia, que per la seva insensibilitat ferotge recorda l’ídol de Juggernaut. Un biògraf ens dirà seriosament —té intencions nobles, el bon home— que si Poe hagués volgut regularitzar el seu geni i aplicar les seves facultats creatives d’una manera més apropiada al sòl americà, hauria pogut arribar a fer diners, a making money author; un altre —un cínic ingenu—, que, per molt gran que sigui el geni de Poe, li hauria valgut més tenir talent i prou, perquè el talent sempre surt més a compte que el geni. Un altre, que ha dirigit diaris i revistes, un amic del poeta, confessa que era difícil donar-li feina i que estava obligat a pagar-li menys que a d’altres, perquè escrivia en un estil que estava massa per damunt de la plebs. Quin tuf de rebotiga!, com deia Joseph de Maistre.
el funàmbul 