Al dotzè funàmbul radiofònic parlem de literatura i cinema. Ens hi ajuden El gran Gatsby, Hamlet, Joseph Roth, Nina Berbèrova, W. G. Sebald, Werner Herzog i Wim Wenders. La música la posen The Nat King Cole Trio, Mozart i Ry Cooder.
Com que dubtem i les coses molt sovint no són allò que semblen i, com que la línia que separa el que és seny del que no ho és és molt prima, el títol de l’onzè funàmbul radiofònic té forma de pregunta. Hi parlem de Walter Benjamin, de la Biblioteca Nacional de París, de Bruno Schulz, de El ruletista de Mircea Cărtărescu, de Daniïl Kharms, de Thomas Bernhardt i el seu El nebot de Wittgenstein, hi llegim un poema d’Emiliy Dickinson, un fragment de El rei Lear i conversem amb Arnau Pons sobre Paul Celan, de qui escoltem «Fuga de mort». Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea ens aconsella la lectura de L’immense solitude, del dibuixant i escriptor francès Frédéric Pajak, un assaig gràfic amb Cesare Pavese i Friedrich Nietzsche com a protagonistes. La música la posen Charlie Parker i Robert Forster.
El desè funàmbul radiofònic està dedicat a L’Odissea. Com que és una obra que en els darrers 3.000 anys se n’ha dit força cosa, més que res en llegim fragments. A més, sense poder-ho evitar, parlem de l’Ulisses de Joyce i de Odisseu d’Agustí Bartra. En Pep Garcia de la Llibreria… L’Odissea ens parla de «Les odissees en L’Odissea», capítol que Italo Calvino dedica a aquest poema a Per què llegir els clàssics. No estava preparat i tot encaixa.
A Campo Santo, W. G. Sebald diu: «No hi ha cap escriptor de qui s’hagi escrit més que de Kafka. En el període relativament breu de mig segle s’han acumulat milers d’assajos sobre ell i la seva obra. Tothom que tingui una idea, encara que sigui aproximada, del grau i la naturalesa parasitària d’aquesta proliferació pot dubtar de la necessitat que qualsevol altre títol s’uneixi a una llista que ja és massa llarga.» Tota la raó del món. Tanmateix, li dediquem un programa. No pas per dir-ne res de nou, és clar. Per llegir-ne alguns textos i prou. L’única peculiaritat és que ens centrem en l’obra que va decidir salvar de la destrucció, és a dir, de la que va publicar en vida. Com si mai no hagués escrit El procés, El castell, els diaris, la correspondència i un bon seguit de narracions i aforismes. Comentem (més que res, llegim) fragments de La metamorfosi, de A la colònia penitenciària i de Un metge rural. Ens hi ajuda un article magnífic que Ramon Barnils va escriure sobre els tòpics que giren al voltant de la figura de Kafka. També parlem de L’honor a la deriva de Pere Calders i fem una llista dels millors llibres que s’han escrit sobre Kafka que, per desgràcia, són força menys que els dolents. La música la posen Zdeněk Fibich, Adam Green (besnét de Felice Bauer) i Bob Dylan, que dedica una cançó a Gregor Samsa.
el funàmbul 