Escriure després d’Auschwitz segons Imre Kertész

A l’imprescindible Gályanapló («Diari de galera»), Imre Kertész escriu «Qui resol literàriament amb un triomf —és a dir amb èxit— la matèria dels camps de concentració menteix i enganya de totes totes». Cal llegir Sense destí per arribar a entendre fins a quin punt Kertész mateix és capaç de no contradir aquesta afirmació. Sense destí és una novel·la en què l’autor hongarès fuig constantment dels estereotips i dels llocs comuns que exigeix la linealitat argumental més típica i, a més, de tots els elements que conformen el gènere en què s’han convertit gran part de les aproximacions literàries a la Xoà.

Segons Kertész «quan parlem de la realitat, la transformem. Les paraules tenen la peculiaritat de donar forma a la matèria de la vida, que és informe.» És per això que Sense destí no és cap autobiografia. El que Kertész i tants altres van viure (sap greu fer servir aquest verb en aquell context) depassa tant la comprensió humana que cal trobar un llenguatge nou que ens ajudi a evitar el domini absolut del llenguatge imperant que, inevitablement, banalitzarà el que va passar. Kertész no escriu novel·les sobre la Xoà, perquè no és capaç d’acceptar aquest gènere. «Després d’Auschwitz només es poden escriure versos sobre Auschwitz». Versos i novel·les.

El quart número de El funàmbul inclou «Eureka!», el discurs —impagable— que Kertész va oferir a Estocolm l’any 2002 quan li van concedir el Premi Nobel de literatura. L’hem traduït de l’hongarès i el publiquem amb el permís de l’Acadèmia sueca.

imre-kertesz

Anuncis

Banalitats

Admetre-ho és trist, però la Xoà ha esdevingut un gènere literari i cinematogràfic més, com ho poden ser els westerns o les road movies. Té els seus tòpics i llocs comuns i, per tant, també, es fàcil percebre un cert cansament per part del públic lector i espectador (dir-ne públic no és pas innocent), que ja sap on duen els trens, coneixen les xemeneies i reconeixen els uniformes ratllats. L’actor que en una pel·lícula fa d’SS pot aparèixer en una altra extraient cossos dels crematoris. En diuen versatilitat, d’això. I organitzen visites guiades a Auschwitz (a l’entrada us trobareu un rètol que prohibeix entrar-hi begudes), i a Terezín hi ha una cafeteria. Si la Xoà és La llista de Schindler o El noi del pijama de ratlles, s’entén que Auschwitz s’hagi transformat en una mena de parc temàtic, com deplora Imre Kertész. Aquesta no és la banalitat del mal a què es referia Hannah Arendt, però és una banalitat que s’ho empassa tot. Es podria haver evitat?

Fa anys que els altaveus polítics ressonen arreu amb expressions com memòria històrica —un pleonasme curiosament de moda des de fa temps—, o un mai més que fixa la fotografia de la massacre mentre obvia els milions de morts que desenes de genocidis han produït en els darrers setanta anys. Intentar d’apropar-nos a la Xoà —més enllà de les dates assenyalades que la correcció política ha segrestat— és un imperatiu moral. L’imperatiu moral de fer presents les víctimes.

dab46ee3

El nom

Anomenar és el primer pas per comprendre, o, si més no, per pretendre-ho. Des de l’any 1945 hi ha hagut diversos intents d’anomenar l’assassinat de gran part de la població jueva europea sota el nazisme i els seus aliats. El terme genocidi ja s’havia emprat anteriorment (sobretot per a fer referència a l’assassinat d’un milió i mig d’armenis a mans de l’exèrcit turc l’any 1915), i no es va considerar prou específic. No va ser fins als anys vuitanta, i especialment després d’una sèrie nord-americana, que el terme d’origen grec holocaust es va anar imposant. Immediatament van aparèixer veus que expressaven malestar perquè holocaust etimològicament significa ‘ofrena cremada’. L’any 1985, va aparèixer el film Shoah, del director francès Claude Lanzmann. El títol d’aquesta pel·lícula va començar a competir amb holocaust, però, una altra vegada, l’anàlisi etimològica d’aquest mot hebreu revela un significat poc escaient: ‘destrucció (per causes naturals)’, cosa que tampoc no té a veure amb el que va passar. Pel camí han quedat propostes com judeocidi, o la paraula jiddisch hurban (emprada per Manès Sperber i Paul Celan, entre d’altres, i que vol dir ‘catàstrofe’). Auschwitz com a esforç metonímic ha tingut força èxit, però bandeja les matances que hi va haver fora dels camps.

A El funàmbul hauríem volgut titular el monogràfic del número 4 «Aproximacions al que va passar» que, a més de ser una reafirmació davant les tesis revisionistes, semblava el més realista possible. Realista i malauradament vague, per això «Xoà». No hem trobat, doncs, un terme satifactori, perquè no n’hi pot haver cap. Anomenar és comprendre.

El quart número de El funàmbul conté el monogràfic «Aproximacions a la Xoà», on Jacques Sebag, Henri Meschonnic i Claude Lanzmann discuteixen sobre l’ús i abús dels mots holocaust i xoà.

1988,%20Poland%20---%20The%20discontinued%20railroad%20stop%20at%20the%20village%20of%20Treblinka%20once%20saw%20the%20deportation%20transports%20pass%20t

Quart índex funambulista

Aquest és l’índex del quart número de El funàmbul, que apareixerà el 13 de desembre:

Editorial
Pòrtic
La llogatera, Vasili Grossman
Monogràfic: Aproximacions a la Xoà
La Mitteleuropa, una idea jueva?, Jacques Le Rider
Hurbinek, Primo Levi
Literatura i Holocaust: entrevista a Rosa Planas
Eureka!, Imre Kertész
Per desempallegar-nos del mot Holocaust, Jaques Sebag
Per desempallegar-nos del mot Xoà, Henri Meschonnic
L’origen del mot Xoà, Claude Lanzmann
Sobre Miklós Radnoti, Thomas Ország-Land
Sobreviure l’Holocaust, entrevista a Thomas Ország-Land
Hanna Arendt: comprendre el mal, Cristina Sánchez
Una pedagogia de l’odi, Jorge Luis Borges
La llista de Schindler: forçar els límits de la representació, Alejandro Baer
Dora Bruder, de Patrick Modiano, David Cuscó i Escudero
Simon Srebnik, el cantaire de Chelmno
Jalta, Ilja Ehrenburg
4 d’agost de 1942, Janusz Korczak
Estany, Georges Didi-Huberman
Ressenya
El gat: una novel·la dura de Simenon, Enric Iborra
35 mil·límetres
Retrats i autoretrats lúdics. Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnès Varda,Jacques Kermabon
Art menor
Krzystof Karasek
Colofó
Hrabal: quan els llibres acaben a la trinxadora, Giorgio Pressburger
Rhema
Imatges
Vies