Simon Srebnik, el cantaire de Chełmno

text sencer

Shoah (1985) dirigida per Claude Lanzmann comença així:

L’acció comença en l’actual Chełmno, Polònia. A vuitana quilòmetres al nordest de Łódź, al cor d’una regió que va tenir una gran població jueva, Chełmno fou el primer camp polonès on es va fer servir gas per a exterminar jueus. Tot va començar el 7 de desembre de 1941. Quatre-cents mil jueus hi van ser assassinats en dos períodes: des del desembre de 1941 a la primavera de 1943, i des del juny de 1944 al gener de 1945. La manera d’administrar la mort va ser la mateixa fins al final: asfixia causada per gas dins de camions.

Dels quatre-cents mil homes, dones i nens que van arribar a aquest lloc, dues persones se’n van escapar: Michał Podchlebnik i Simon Srebnik. Simon Srebnik, supervivent del darrer període, era aleshores un noi de tretze anys i mig. Al seu pare l’havien matat davant seu, al gueto de Łódź, a la mare la van asfixiar als camions de Chełmno. Les SS el van allistar en un dels comandos de treballadors jueus, que asseguraven el manteniment dels camps d’extermini i que també estaven condemnats a mort.

• 

Aproximacions a la Xoà

L’objectiu principal d’El funàmbul sempre és fugir tant com es pugui dels tòpics. En aquest sentit, el quart número («Aproximacions a la Xoà») em preocupava molt perquè el tractament que molt sovint s’ha fet de la Xoà, tot i estar carregat de bones intencions, ha contribuït a convertir el relat del que va passar en un gènere literari (assagístic, fins i tot) i cinematogràfic que ens allunya de la realitat d’aquell horror. Aquí teniu el número: El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà. I aquí, l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC /  La llogatera, Vasili Grossman

MONOGRÀFIC / Aproximacions a la Xoà

La Mitteleuropa, una idea jueva?, Jacques Le Rider

Hurbinek, Primo Levi

Literatura i Holocaust: entrevista a Rosa Planas

Eureka!, Imre Kertész

Per desempallegar-nos del mot Holocaust, Jacques Sebag

Per desempallegar-nos del mot Xoà, Henri Meschonnic

L’origen del mot Xoà, Claude Lanzmann

Sobre Miklós Radnóti, Thomas Ország-Land

Sobreviure l’Holocaust. Entrevista a Thomas Ország-Land

Hanna Arendt: comprendre el mal, Cristina Sánchez

Música en les tenebres, Arnoldo Liberman

Una pedagogia de l’odi, Jorge Luis Borges

La llista de Schindler: forçar els límits de la representació, Alejandro Baer

Dora Bruder, de Patrick Modiano, David Cuscó i Escudero

Simon Srebnik, el cantaire de Chełmno (fragment de Shoah, de Claude Lanzmann)

Jalta, Ilja Ehrenburg

4 d’agost de 1942, Janusz Korczak

Estany, Georges Didi-Huberman

RESSENYA / El gat: una novel·la dura de Simenon, Enric Iborra

35 MIL·LÍMETRES / Retrats i autoretrats lúdics. Els espigoladors i l’espigoladora d’Agnès Varda, Jacques Kermabon

ART MENOR / Krzystof Karasek

COLOFÓ / Hrabal: quan els llibres acaben a la trinxadora, Giorgio Pressburger

RHEMA

IMATGES

VIES

Edifici de la IG Farben a Frankfurt

Primo Levi i Paul Celan

«El que es pot dir és preferible al que no es pot dir; la paraula humana, a l’udol animal. No és casualitat que els dos lírics menys comprensibles en alemany, Trakl i Celan, amb una diferència de dues generacions entremig, se suïcidessin. El seu destí comú fa pensar en l’obscuritat de la seva poesia com a disposició a la mort, en no voler ésser, en una fuga del món que després van culminar en una mort escollida. Si la seva lírica és un missatge, aquest s’enfonsa en murmuris de fons: no ens transmet, no ens participa res, no és llenguatge, en tot cas és una llengua fosca, mutilada, com la del qui agonitza sol, que és com estarem tots en l’instant de la mort.» Tot això ho va escriure Primo Levi. L’11 d’abril de 1987 es va suïcidar. La seva prosa és clara.

L’obliqüitat de W. G. Sebald davant l’horror

Hi ha dues maneres de tractar l’horror. Una passa per mirar de reproduir-lo sense estalviar-nos-en cap detall, amb tota la seva cruesa. És una manera molt perillosa d’actuar perquè acaba insensibilitzant. L’horror es converteix en un lloc comú, en un tòpic. A més, no acostuma a casar amb el mandat moral de respectar les víctimes. Si som conscients dels defectes perniciosos que comporta aquesta actitud, només ens resta confiar-ho tot al que W. G. Sebald anomena «obliqüitat davant l’horror». Després d’haver publicat Austerlitz, Sebald va explicar aquest terme en diverses entrevistes: «Crec que escriure sobre la història atroç de l’Alemanya del segle XX només és possible si hi mantenim una certa distància, de manera obliqua, de manera tangencial […]». «En la meva obra, les principals escenes d’horror no hi apareixen mai directament, ja que, com les imatges dels camps, tendeixen a anestesiar el nostre sentit moral.»

Així, doncs, als llibres de Sebald trobarem referències a l’horror indirectes, críptiques i molt elaborades. L’efecte que transmeten és molt més permanent i respectuós que el de les obres (literàries i cinematogràfiques, sobretot) que opten per un suposat realisme que sempre implica una reproducció, per tant, en el fons, una falsificació. En aquest sentit, Sebald se situa al costat del cineasta Claude Lanzmann, que al seu documental Shoah (1985) demostra una manera d’aproximar-se a l’horror molt semblant a la de l’autor alemany.

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

 

Literatura i Holocaust

L’any 2006, la magnífica editorial balear Lleonard Muntaner Editor va publicar Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi, de Rosa Planas. Es tracta d’un assaig —amb pròleg de Jaime Vándor— en què Planas s’endinsa en l’escriptura que sorgeix d’una paradoxa tan trasbalsadora com impossible d’evitar: la necessitat de recordar i d’explicar la Xoà, tot sabent que és indicible. L’horror a què s’ha d’enfrontar el supervivent quan pretén dir, erigeix la memòria com a únic territori que pot habitar. Les gairebé dues-centes pàgines d’aquest llibre contenen unes breus aproximacions introductòries a les vides i obres de Primo Levi, Imre Kertész, Art Spiegelman, Aaron Appelfeld, Jean Améry, Hannah Arendt, Stanislaw Lem, Victor Klemperer i Paul Celan i, alhora, inclouen un assaig magnífic en què Planas reflexiona sobre les connexions entre tragèdia, memòria i literatura.

El quart número de El funàmbul inclou una entrevista amb Rosa Planas en què l’autora considera la manera com la literatura s’aproxima a la degradació humana que va significar la Xoà.

L’art d’espigolar

Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que la realitzadora belga Agnès Varda va rodar l’any 2000. El documental s’estructura a partir d’un viatge en cotxe que Varda fa al voltant de França amb la companyia d’una càmera digital i cercant (espigolant) espigoladors d’avui dia. El gest d’ajupir-se per recollir va ser immortalitzat per Jean-François Millet fa més de cent cinquanta anys, però Varda demostra que continua sent molt habitual, al camp i a la ciutat. Les glaneurs et la glaneuse ens mostra (amb una ingenuïtat volguda) l’escàndol que representa la quantitat immensa de menjar que es llença cada dia. Tanmateix, hi ha qui espigola per necessitat (els pobres, els sense sostre), i qui ho fa per costum familiar, per plaer o per consciència política.

Tot i tractar-se d’un tema seriós, la singularitat còmica d’algunes de les persones que apareixen a la pantalla (anomenar-les personatges és molt temptador), i la capacitat de Varda per desdramatitzar, fan que puguem concloure que Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que segueix la màxima horaciana d’ensenyar divertint (prodesse et delectare, en deia). Varda, de tot plegat, en diu cinescriptura.

Jean-François Millet. Des glaneuses («Les espigoladores»), 1857

El quart número de El funàmbul inclou Retrats i autoretrats lúdics, un article que Jacques Kermabon, redactor en cap de la revista de curtmetratges Bref, dedica a aquesta pel·lícula.

Miklós Radnóti

Miklós Radnóti va néixer a Budapest el 1909 en una família jueva assimilada. Quan tenia vint-i-un anys va publicar un primer recull de poemes, Pogány köszönto («Salutació pagana»). Les autoritats hongareses van prohibir el seu següent llibre, Újmódi pásztorok éneke («La cançó moderna del pastor»), per indecent i li van imposar una pena de presó. Confirmant la idea que el millor traductor d’un poeta acostuma a ser un altre poeta, Radnóti va traduir Virgili, Rimbaud, Mallarmé, Eluard i Apollinaire, entre d’altres.

Al 1944 el van deportar a un camp de treball a la vora de Bor, Sèrbia. Quan, a causa de l’avenç de les tropes soviètiques, els nazis es van retirar de Sèrbia, van evacuar aquest camp i els seus tres mil presoners van haver de creuar Iugoslàvia i Hongria a peu. Durant aquesta marxa de la mort, Radnóti va continuar escrivint en un quadern que duia a sobre.

El 9 de novembre de 1944, Radnóti fou afusellat amb vint-i-un presoners més que, com ell, no eren capaços de continuar caminant. Un any i mig després, un cop exhumada la fossa comuna on fou enterrat, es va trobar la llibreta on havia reflectit les seves darreres vivències i pensaments. El quadern contenia odes a la seva esposa, cartes i fragments poètics.

El número 4 de El funàmbul conté un article de Thomas Ország-Land —traductor de Radnóti a l’anglès— sobre Miklós Radnóti. Ország-Land fou tan amable que ens va concedir, a més, una entrevista.

Els monogràfics invisibles de El funàmbul

És un fet generalment acceptat que un escriptor sovint diu més pel que no diu que pel que diu. Salvant les distàncies, una revista és el mateix, i si conté monogràfics, encara més. La idea principal darrere del monogràfic dedicat a la Xoà era oferir un conjunt d’aproximacions que tinguessin com a punt comú fugir del tòpic. Pretendre anar més enllà hauria estat una gosadia imprudent. En aquest context, descartar textos és una activitat necessària però sovint dolorosa, perquè, a banda de les hores de traducció esmerçades, en general, el motiu principal per descartar molts textos ha estat la manca d’espai, la qual cosa té poc a veure amb principis ideològics i molt amb les limitacions del projecte.

El monogràfic del número 4 que ningú mai no llegirà contenia una traducció de Todesfuge de Paul Celan; una de Quelques réflexions sur la philosophie de l’hitlérisme, d’Emmanuel Lévinas (1934); un article sobre l’obra d’Aharon Appelfeld; una entrevista a Imre Kertész; una ressenya de Jenseits von Schuld und Sühne. Bewältigungsversuche eines Überwältigten de Jean Améry; una traducció de Auschwitz, acontecimiento fundante del pensar en Europa, de Reyes Mate; Perdonar? de Vladimir Jankélevitx, i un estudi sobre com analitzar les imatges dels camps. Però calia triar. Tant de bo el resultat final satisfaci els lectors.

Escriure després d’Auschwitz segons Imre Kertész

A l’imprescindible Gályanapló («Diari de galera»), Imre Kertész escriu «Qui resol literàriament amb un triomf —és a dir amb èxit— la matèria dels camps de concentració menteix i enganya de totes totes». Cal llegir Sense destí per arribar a entendre fins a quin punt Kertész mateix és capaç de no contradir aquesta afirmació. Sense destí és una novel·la en què l’autor hongarès fuig constantment dels estereotips i dels llocs comuns que exigeix la linealitat argumental més típica i, a més, de tots els elements que conformen el gènere en què s’han convertit gran part de les aproximacions literàries a la Xoà.

Segons Kertész «quan parlem de la realitat, la transformem. Les paraules tenen la peculiaritat de donar forma a la matèria de la vida, que és informe.» És per això que Sense destí no és cap autobiografia. El que Kertész i tants altres van viure (sap greu fer servir aquest verb en aquell context) depassa tant la comprensió humana que cal trobar un llenguatge nou que ens ajudi a evitar el domini absolut del llenguatge imperant que, inevitablement, banalitzarà el que va passar. Kertész no escriu novel·les sobre la Xoà, perquè no és capaç d’acceptar aquest gènere. «Després d’Auschwitz només es poden escriure versos sobre Auschwitz». Versos i novel·les.

El quart número de El funàmbul inclou «Eureka!», el discurs —impagable— que Kertész va oferir a Estocolm l’any 2002 quan li van concedir el Premi Nobel de literatura. L’hem traduït de l’hongarès i el publiquem amb el permís de l’Acadèmia sueca.

Banalitats

Admetre-ho és trist, però la Xoà ha esdevingut un gènere literari i cinematogràfic més, com ho poden ser els westerns o les road movies. Té els seus tòpics i llocs comuns i, per tant, també, es fàcil percebre un cert cansament per part del públic lector i espectador (dir-ne públic no és pas innocent), que ja sap on duen els trens, coneixen les xemeneies i reconeixen els uniformes ratllats. L’actor que en una pel·lícula fa d’SS pot aparèixer en una altra extraient cossos dels crematoris. En diuen versatilitat, d’això. I organitzen visites guiades a Auschwitz (a l’entrada us trobareu un rètol que prohibeix entrar-hi begudes), i a Terezín hi ha una cafeteria. Si la Xoà és La llista de Schindler o El noi del pijama de ratlles, s’entén que Auschwitz s’hagi transformat en una mena de parc temàtic, com deplora Imre Kertész. Aquesta no és la banalitat del mal a què es referia Hannah Arendt, però és una banalitat que s’ho empassa tot. Es podria haver evitat?

Fa anys que els altaveus polítics ressonen arreu amb expressions com memòria històrica —un pleonasme curiosament de moda des de fa temps—, o un mai més que fixa la fotografia de la massacre mentre obvia els milions de morts que desenes de genocidis han produït en els darrers setanta anys. Intentar d’apropar-nos a la Xoà —més enllà de les dates assenyalades que la correcció política ha segrestat— és un imperatiu moral. L’imperatiu moral de fer presents les víctimes.

El nom

Anomenar és el primer pas per comprendre, o, si més no, per pretendre-ho. Des de l’any 1945 hi ha hagut diversos intents d’anomenar l’assassinat de gran part de la població jueva europea sota el nazisme i els seus aliats. El terme genocidi ja s’havia emprat anteriorment (sobretot per a fer referència a l’assassinat d’un milió i mig d’armenis a mans de l’exèrcit turc l’any 1915), i no es va considerar prou específic. No va ser fins als anys vuitanta, i especialment després d’una sèrie nord-americana, que el terme d’origen grec holocaust es va anar imposant. Immediatament van aparèixer veus que expressaven malestar perquè holocaust etimològicament significa ‘ofrena cremada’. L’any 1985, va aparèixer el film Shoah, del director francès Claude Lanzmann. El títol d’aquesta pel·lícula va començar a competir amb holocaust, però, una altra vegada, l’anàlisi etimològica d’aquest mot hebreu revela un significat poc escaient: ‘destrucció (per causes naturals)’, cosa que tampoc no té a veure amb el que va passar. Pel camí han quedat propostes com judeocidi, o la paraula jiddisch hurban (emprada per Manès Sperber i Paul Celan, entre d’altres, i que vol dir ‘catàstrofe’). Auschwitz com a esforç metonímic ha tingut força èxit, però bandeja les matances que hi va haver fora dels camps.

A El funàmbul hauríem volgut titular el monogràfic del número 4 «Aproximacions al que va passar» que, a més de ser una reafirmació davant les tesis revisionistes, semblava el més realista possible. Realista i malauradament vague, per això «Xoà». No hem trobat, doncs, un terme satifactori, perquè no n’hi pot haver cap. Anomenar és comprendre.

El quart número de El funàmbul conté el monogràfic «Aproximacions a la Xoà», on Jacques Sebag, Henri Meschonnic i Claude Lanzmann discuteixen sobre l’ús i abús dels mots holocaust i xoà.

Quart índex funambulista

Aquest és l’índex del quart número de El funàmbul, que apareixerà el 13 de desembre:

Editorial
Pòrtic
La llogatera, Vasili Grossman
Monogràfic: Aproximacions a la Xoà
La Mitteleuropa, una idea jueva?, Jacques Le Rider
Hurbinek, Primo Levi
Literatura i Holocaust: entrevista a Rosa Planas
Eureka!, Imre Kertész
Per desempallegar-nos del mot Holocaust, Jaques Sebag
Per desempallegar-nos del mot Xoà, Henri Meschonnic
L’origen del mot Xoà, Claude Lanzmann
Sobre Miklós Radnoti, Thomas Ország-Land
Sobreviure l’Holocaust, entrevista a Thomas Ország-Land
Hanna Arendt: comprendre el mal, Cristina Sánchez
Una pedagogia de l’odi, Jorge Luis Borges
La llista de Schindler: forçar els límits de la representació, Alejandro Baer
Dora Bruder, de Patrick Modiano, David Cuscó i Escudero
Simon Srebnik, el cantaire de Chelmno
Jalta, Ilja Ehrenburg
4 d’agost de 1942, Janusz Korczak
Estany, Georges Didi-Huberman
Ressenya
El gat: una novel·la dura de Simenon, Enric Iborra
35 mil·límetres
Retrats i autoretrats lúdics. Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnès Varda,Jacques Kermabon
Art menor
Krzystof Karasek
Colofó
Hrabal: quan els llibres acaben a la trinxadora, Giorgio Pressburger
Rhema
Imatges
Vies