L’obliqüitat de W. G. Sebald davant l’horror

Hi ha dues maneres de tractar l’horror. Una passa per mirar de reproduir-lo sense estalviar-nos-en cap detall, amb tota la seva cruesa. És una manera molt perillosa d’actuar perquè acaba insensibilitzant. L’horror es converteix en un lloc comú, en un tòpic. A més, no acostuma a casar amb el mandat moral de respectar les víctimes. Si som conscients dels defectes perniciosos que comporta aquesta actitud, només ens resta confiar-ho tot al que W. G. Sebald anomena «obliqüitat davant l’horror». Després d’haver publicat Austerlitz, Sebald va explicar aquest terme en diverses entrevistes: «Crec que escriure sobre la història atroç de l’Alemanya del segle XX només és possible si hi mantenim una certa distància, de manera obliqua, de manera tangencial […]». «En la meva obra, les principals escenes d’horror no hi apareixen mai directament, ja que, com les imatges dels camps, tendeixen a anestesiar el nostre sentit moral.»

Així, doncs, als llibres de Sebald trobarem referències a l’horror indirectes, críptiques i molt elaborades. L’efecte que transmeten és molt més permanent i respectuós que el de les obres (literàries i cinematogràfiques, sobretot) que opten per un suposat realisme que sempre implica una reproducció, per tant, en el fons, una falsificació. En aquest sentit, Sebald se situa al costat del cineasta Claude Lanzmann, que al seu documental Shoah (1985) demostra una manera d’aproximar-se a l’horror molt semblant a la de l’autor alemany.

Terezin4_525

Anuncis

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

maneras-de-estar-en-elmundo

 

Literatura i Holocaust

L’any 2006, la magnífica editorial balear Lleonard Muntaner Editor va publicar Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi, de Rosa Planas. Es tracta d’un assaig —amb pròleg de Jaime Vándor— en què Planas s’endinsa en l’escriptura que sorgeix d’una paradoxa tan trasbalsadora com impossible d’evitar: la necessitat de recordar i d’explicar la Xoà, tot sabent que és indicible. L’horror a què s’ha d’enfrontar el supervivent quan pretén dir, erigeix la memòria com a únic territori que pot habitar. Les gairebé dues-centes pàgines d’aquest llibre contenen unes breus aproximacions introductòries a les vides i obres de Primo Levi, Imre Kertész, Art Spiegelman, Aaron Appelfeld, Jean Améry, Hannah Arendt, Stanislaw Lem, Victor Klemperer i Paul Celan i, alhora, inclouen un assaig magnífic en què Planas reflexiona sobre les connexions entre tragèdia, memòria i literatura.

El quart número de El funàmbul inclou una entrevista amb Rosa Planas en què l’autora considera la manera com la literatura s’aproxima a la degradació humana que va significar la Xoà.

1295032202

L’art d’espigolar

Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que la realitzadora belga Agnès Varda va rodar l’any 2000. El documental s’estructura a partir d’un viatge en cotxe que Varda fa al voltant de França amb la companyia d’una càmera digital i cercant (espigolant) espigoladors d’avui dia. El gest d’ajupir-se per recollir va ser immortalitzat per Jean-François Millet fa més de cent cinquanta anys, però Varda demostra que continua sent molt habitual, al camp i a la ciutat. Les glaneurs et la glaneuse ens mostra (amb una ingenuïtat volguda) l’escàndol que representa la quantitat immensa de menjar que es llença cada dia. Tanmateix, hi ha qui espigola per necessitat (els pobres, els sense sostre), i qui ho fa per costum familiar, per plaer o per consciència política.

Tot i tractar-se d’un tema seriós, la singularitat còmica d’algunes de les persones que apareixen a la pantalla (anomenar-les personatges és molt temptador), i la capacitat de Varda per desdramatitzar, fan que puguem concloure que Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que segueix la màxima horaciana d’ensenyar divertint (prodesse et delectare, en deia). Varda, de tot plegat, en diu cinescriptura.

JEAN-F~1

Jean-François Millet. Des glaneuses («Les espigoladores»), 1857

El quart número de El funàmbul inclou Retrats i autoretrats lúdics, un article que Jacques Kermabon, redactor en cap de la revista de curtmetratges Bref, dedica a aquesta pel·lícula.

Miklós Radnóti

Miklós Radnóti va néixer a Budapest el 1909 en una família jueva assimilada. Quan tenia vint-i-un anys va publicar un primer recull de poemes, Pogány köszönto («Salutació pagana»). Les autoritats hongareses van prohibir el seu següent llibre, Újmódi pásztorok éneke («La cançó moderna del pastor»), per indecent i li van imposar una pena de presó. Confirmant la idea que el millor traductor d’un poeta acostuma a ser un altre poeta, Radnóti va traduir Virgili, Rimbaud, Mallarmé, Eluard i Apollinaire, entre d’altres.

Al 1944 el van deportar a un camp de treball a la vora de Bor, Sèrbia. Quan, a causa de l’avenç de les tropes soviètiques, els nazis es van retirar de Sèrbia, van evacuar aquest camp i els seus tres mil presoners van haver de creuar Iugoslàvia i Hongria a peu. Durant aquesta marxa de la mort, Radnóti va continuar escrivint en un quadern que duia a sobre.

El 9 de novembre de 1944, Radnóti fou afusellat amb vint-i-un presoners més que, com ell, no eren capaços de continuar caminant. Un any i mig després, un cop exhumada la fossa comuna on fou enterrat, es va trobar la llibreta on havia reflectit les seves darreres vivències i pensaments. El quadern contenia odes a la seva esposa, cartes i fragments poètics.

rad_1

El número 4 de El funàmbul conté un article de Thomas Ország-Land —traductor de Radnóti a l’anglès— sobre Miklós Radnóti. Ország-Land fou tan amable que ens va concedir, a més, una entrevista.

Els monogràfics invisibles de El funàmbul

És un fet generalment acceptat que un escriptor sovint diu més pel que no diu que pel que diu. Salvant les distàncies, una revista és el mateix, i si conté monogràfics, encara més. La idea principal darrere del monogràfic dedicat a la Xoà era oferir un conjunt d’aproximacions que tinguessin com a punt comú fugir del tòpic. Pretendre anar més enllà hauria estat una gosadia imprudent. En aquest context, descartar textos és una activitat necessària però sovint dolorosa, perquè, a banda de les hores de traducció esmerçades, en general, el motiu principal per descartar molts textos ha estat la manca d’espai, la qual cosa té poc a veure amb principis ideològics i molt amb les limitacions del projecte.

El monogràfic del número 4 que ningú mai no llegirà contenia una traducció de Todesfuge de Paul Celan; una de Quelques réflexions sur la philosophie de l’hitlérisme, d’Emmanuel Lévinas (1934); un article sobre l’obra d’Aharon Appelfeld; una entrevista a Imre Kertész; una ressenya de Jenseits von Schuld und Sühne. Bewältigungsversuche eines Überwältigten de Jean Améry; una traducció de Auschwitz, acontecimiento fundante del pensar en Europa, de Reyes Mate; Perdonar? de Vladimir Jankélevitx, i un estudi sobre com analitzar les imatges dels camps. Però calia triar. Tant de bo el resultat final satisfaci els lectors.

Escriure després d’Auschwitz segons Imre Kertész

A l’imprescindible Gályanapló («Diari de galera»), Imre Kertész escriu «Qui resol literàriament amb un triomf —és a dir amb èxit— la matèria dels camps de concentració menteix i enganya de totes totes». Cal llegir Sense destí per arribar a entendre fins a quin punt Kertész mateix és capaç de no contradir aquesta afirmació. Sense destí és una novel·la en què l’autor hongarès fuig constantment dels estereotips i dels llocs comuns que exigeix la linealitat argumental més típica i, a més, de tots els elements que conformen el gènere en què s’han convertit gran part de les aproximacions literàries a la Xoà.

Segons Kertész «quan parlem de la realitat, la transformem. Les paraules tenen la peculiaritat de donar forma a la matèria de la vida, que és informe.» És per això que Sense destí no és cap autobiografia. El que Kertész i tants altres van viure (sap greu fer servir aquest verb en aquell context) depassa tant la comprensió humana que cal trobar un llenguatge nou que ens ajudi a evitar el domini absolut del llenguatge imperant que, inevitablement, banalitzarà el que va passar. Kertész no escriu novel·les sobre la Xoà, perquè no és capaç d’acceptar aquest gènere. «Després d’Auschwitz només es poden escriure versos sobre Auschwitz». Versos i novel·les.

El quart número de El funàmbul inclou «Eureka!», el discurs —impagable— que Kertész va oferir a Estocolm l’any 2002 quan li van concedir el Premi Nobel de literatura. L’hem traduït de l’hongarès i el publiquem amb el permís de l’Acadèmia sueca.

imre-kertesz