«Jo, jueu», de Jorge Luis Borges

text sencer en pdf

Com els drusos, com la lluna, com la mort, com la setmana que ve, el passat remot és d’aquelles coses que poden enriquir la ignorància. És infinitament plàstic i agradable, molt més servicial que l’esdevenidor i exigeix molts menys esforços.

És l’estació famosa i predilecta de les mitologies. Qui no ha jutjat algun cop els avantpassats, les prehistòries de la seva carn i de la seva sang? Jo ho faig moltes vegades, i no em disgusta pensar que soc jueu. Es tracta d’una hipòtesi dropa, d’una aventura sedentària i frugal que no perjudica ningú, ni tan sols la fama d’Israel, ja que el meu judaisme no tenia paraules, com les cançons de Mendelssohn.

Crisol, en el seu número del 30 de gener (1934), ha volgut afalagar aquesta esperança retrospectiva i parla de la meva «ascendència jueva ocultada maliciosament» (el participi i l’adverbi em meravellen).

En el centenari del naixement de Paul Celan

EL DIA DE LES ÀNIMES

Què és el que jo

he fet?

He inseminat la nit, com si pogués

haver-n’hi d’altres més nocturnes

que aquesta.

Vol d’ocell, vol de pedra, mil

rutes traçades. Mirades,

robades i collides. La mar,

tastada i ben beguda, ben somiada. Una hora,

enfosquida d’ànimes. La següent, una llum de tardor,

oferta a un cec

sentiment que venia fent camí. D’altres, moltes,

sense lloc i feixugues per si mateixes: percebudes i evitades.

Roques erràtiques, estrelles,

negres i plenes de paraula: anomenades

en un jurament trencat de tant callar.

I una vegada (quan?, també això ha estat oblidat):

he sentit l’ham clavat

allà on el pols gosava bategar a contra-ritme.

Traducció d’Arnau Pons (a Reixes de llengua, Labreu Edicions, 2019)

L’editor

No, no; un no acaba fent d’editor per error. Sigui com sigui, la literatura és la trampa on caiem. O, per ser exacte, la lectura. La lectura com a droga que desdibuixa agradablement els perfils implacables de la vida que ens domina. Potser va començar en algun moment a la universitat. Amb les amistats universitàries, les converses grans, profundes i absurdes que s’allargaven fins a altes hores de la nit. Un bon dia, un amic publica un poema. Abans, t’ha demanat que te’l llegeixis, i deixes anar una frase profunda sobre un parell de rimes. Després s’acostumen a demanar-te l’opinió sovint. Camines pels passadissos amb aire presumit, amb tot de manuscrits dels altres sota el braç. Desenvolupes una manera de filar prim, una certa higiene lingüística, que els altres interpreten com un bon gust infal·lible. Corre el rumor que en saps, de literatura i tu mateix t’ho acabes creient. Et converteixes en redactor de la revista universitària. Aprens a moure’t pel món de la censura sense perdre l’equilibri, i tu, desgraciat, t’ho prens com un joc divertit. De vegades et fan copets a l’espatlla per la teva valentia. Més endavant assumeixes el lleuger cinisme regnant en les editorials, i t’hi complaus.

Liquidació, Imre Kertész

Kafkià

A molts polítics, tertulians i fauna similar els agrada l’adjectiu kafkià. El fan servir sovint. Volen dir absurd, però creuen que quedarà més bé dir-ne kafkià, d’allò, d’aquella situació que han creat els altres. Ser els promotors i màxims beneficiaris de l’abús funcionarial que Kafka descriu en alguns dels seus textos no els fa res: «això és una situació kafkiana», afirmen. I no han llegit Kafka. Ni ganes que en tenen.

Fa trenta-cinc anys, tot això ja ho denunciava l’enyorat Ramon Barnils en un article, «L’encisadora rialla de Kafka», que trobareu al darrer funàmbul.

El funàmbul a la ràdio: W. G. Sebald

Ja podeu escoltar (o, si us ho estimeu més, sentir) el primer programa de El funàmbul a Ràdio Vilafranca. Es titula «Els emigrats» i està dedicat a l’obra homònima de W. G. Sebald. En aquest programa he tingut el privilegi de comptar amb la col·laboració de l’Anna Soler Horta, traductora de Sebald al català, amb qui conversem sobre aquest autor alemany, i de Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea, que ens parla de Gegants de gel, de Joan Benesiu, segurament l’epígon més sebaldià que hi ha dins el món literari català. Un altre protagonista d’aquest primer funàmbul radiofònic és El desgavell, de Ferran Planes. I també hi ha música. I un locutor nerviós i a moments força encarcarat que té l’esperança d’anar-ne aprenent amb el temps.

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/

Austerlitz, de Stan Neumann (2015)

Adaptar cinematogràficament qualsevol de les obres de W. G. Sebald és una tasca només a l’abast de temeraris del nivell del director francès Stan Neumann (Praga, 1949). Si, a més, parlem de Austerlitz, aleshores la gosadia encara és més admirable. Neumann explica la gènesi de tot plegat de la manera següent:

«Vaig obrir un llibre, Austerlitz, de W. G. Sebald. Hi vaig trobar Jacques Austerlitz, un fotògraf aficionat, col·leccionista compulsiu de tota mena d’imatges, un historiador de l’art amb idees singulars obsessionat per l’arquitectura monumental del segle XIX. El vaig seguir, pàgina rere pàgina, d’Anvers a Londres, de París a Marienbad, de Praga al gueto de Terezín, a la recerca del secret enterrat de la seva infantesa. Vaig cercar el meu camí en el laberint del seu relat, en els mots i les imatges en relleu, en aquesta ficció feta de fragments bruts arrancats de la realitat. Ho vaig fer guiat per la certesa, totalment absurda, que aquest llibre havia estat escrit per a mi i prou.»

 

La traducció al francès de Austerlitz la va fer Patrick Charbonneau que, a més, va ser tan amable de donar-me permís per incloure el seu article «Max i la bomba d’ariet» al número 6 de El funàmbul, dedicat, en gran part, a Sebald.