La tomba més bonica del món

el text sencer en pdf

STEFAN ZWEIG

A Rússia no hi he vist res de més grandiós, de més impressionant que la tomba de Tolstoi. Aquest lloc il·lustre, on les generacions futures acudiran respectuosament en pelegrinatge, és una ombra en un bosc allunyat i solitari. Un caminet estret, que avança sense cap pla aparent a través de clarianes i matolls, condueix a aquest monticle que no és res més que un rectangle petit que ningú no vigila, que ningú no cuida, a l’ombra única d’alguns arbres grans. Aquests arbres tan alts, dolçament bressolats pel vent d’aquest inici de tardor, van ser plantats per Tolstoi mateix, m’explica la seva neta. El seu germà Nicolai i ell, de petits, havien sentit de boca d’una mainadera o d’una dona del poble l’antiga llegenda segons la qual el lloc on es planten arbres esdevé un lloc de felicitat. És per això que, tot jugant, havien plantat alguns plançons, en un racó de la llur propietat; després no van tardar gaire a oblidar aquesta distracció infantil. Al cap de molts anys, Tolstoi recorda aquest episodi i la promesa singular de felicitat que, de sobte, als ulls de l’home cansat de la vida, es presenta proveïda un significat nou, més ric. I expressa la voluntat d’ésser enterrat al peu d’aquests arbres que ell mateix havia plantat.

Censura/ autocensura

text sencer en pdf

DANILO KIŠ

En el moment àlgid dels esdeveniments de Polònia, just quan van prohibir el sindicat Solidarność, vaig rebre una carta marcada amb el segell NIE CENZUROWANO. Què volien dir exactament aquelles paraules? Eren allà probablement per fer saber que en el país d’on venia la carta no hi havia censura. Però també podia significar que totes les cartes sense segell estaven sotmeses a la censura i, així, ser la prova de la selecció que operen els òrgans oficials, que confiarien en certs ciutadans, però negarien aquesta mateixa confiança a d’altres. De ben segur, allò podia ser interpretat com el senyal que els òrgans de control havien revisat una carta que justament s’afirmava que no havia estat censurada. En tot cas, aquell segell emblemàtic i amb sentits múltiples deia molt sobre l’esperit de la censura, que vol subratllar la seva legitimitat i, alhora, negant-se a si mateixa, amagar-se. La censura, tot considerant-se una necessitat històrica i una institució destinada a defensar l’ordre públic i el sistema predominant, no reconeix voluntàriament que existeix. Fa com si fos un mal provisional i necessari en un sistema en estat de guerra permanent. La censura, doncs, només és una mesura provisional que serà abolida quan tothom que escriu, cartes o llibres, sigui gran i madur des del punt de vista polític, i quan no calgui més que l’Estat tuteli els ciutadans i els demostri el seu poder.

Carta de Beethoven a Franz Wegeler

la carta sencera en pdf

El 29 de juny de 1801, Ludwig van Beethoven va escriure una carta al seu amic Franz Wegeler en què li explicava, preocupat, els primers símptomes de sordesa que havia començat a notar. Aquí en teniu un fragment:

«He de confessar que porto una vida miserable. Fa dos anys que no assisteixo a cap esdeveniment social només perquè trobo impossible dir a la gent que soc sord. Si tingués qualsevol altre ofici podria suportar aquesta dolència; però en la meva professió és un inconvenient terrible. I si els meus enemics —en tinc força— se n’assabentessin, què dirien? Per tal que us feu una idea d’aquesta sordesa estranya meva, deixeu-me que us expliqui que al teatre em situo a la vora de l’orquestra per entendre què diu l’actor, i que a una certa distància no puc sentir les notes altes dels instruments ni les veus. Pel que fa a la veu parlada és sorprenent que hi hagi gent que mai no hagi notat la meva sordesa; com que sempre he estat propens a atacs de distraccions mentals, atribueixen la meva duresa d’oïda a aquest fet. De vegades tampoc no sento les persones que parlen fluixet; és veritat que sento sons, però no distingeixo les paraules. Ara, si algú crida, no ho puc suportar. Només el cel sap com acabaré».

Silencis

El tretzè funàmbul va aparèixer la tardor del 2018. El monogràfic es titulava «Silencis». Aquí teniu el número: el funàmbul 13 tardor 2018. I aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / Una visita a la casa de Darwin, Sir Arthur Keith

Monogràfic / Silencis

L’Acadèmia silenciosa o els Emblemes, Abat Blanchet

El silenci de les sirenes, Franz Kafka

El bosc de la història, Karl-Marcus Gauss

Nitrat líric, Jonathan Rosenbaum

Emmy Noether, Natalie Angier

A l’editor del New York Times, Albert Einstein

Allò que el silenci va ensenyar a John Cage: la història de 433’’, James Pritchett

La crida, Edmond Jabès

El silenci de Franz Rosenzweig

El silenci de Karl Kraus, Ramon Alcoberro

Carta de Beethoven a Franz Wegeler, Ludwig van Beethoven

Sonata per a piano i aspirador, Simon Leys

Censura/ autocensura, Danilo Kiš

Actualitat de Theodor Lessing, David Cuscó i Escudero

Síncopes

La tomba més bonica del món, Stefan Zweig

Ressenya / Tsvetàieva i Pasternak, una correspondència, Teresa Costa-Gramunt

35 mil·límetres / La nit del caçador, David Ehrenstein

Art menor / «En un vell àlbum de records», George Trakl

Colofó / Lin Shu, autor del Quixot, Mikaël Gómez Guthart

Rhema

Imatges

Vies

 

Primo Levi i Paul Celan

«El que es pot dir és preferible al que no es pot dir; la paraula humana, a l’udol animal. No és casualitat que els dos lírics menys comprensibles en alemany, Trakl i Celan, amb una diferència de dues generacions entremig, se suïcidessin. El seu destí comú fa pensar en l’obscuritat de la seva poesia com a disposició a la mort, en no voler ésser, en una fuga del món que després van culminar en una mort escollida. Si la seva lírica és un missatge, aquest s’enfonsa en murmuris de fons: no ens transmet, no ens participa res, no és llenguatge, en tot cas és una llengua fosca, mutilada, com la del qui agonitza sol, que és com estarem tots en l’instant de la mort.» Tot això ho va escriure Primo Levi. L’11 d’abril de 1987 es va suïcidar. La seva prosa és clara.

Primo_Levicelan

Tretzè funàmbul

Aquí teniu el tretzè funàmbul: el funàmbul 13 tardor 2018. Aquest n’és l’index:

Editorial

Pòrtic / Una visita a la casa de Darwin, Sir Arthur Keith

Monogràfic: Silencis

L’Acadèmia silenciosa o els Emblemes, Abat Blanchet

El silenci de les sirenes, Franz Kafka

El bosc de la història, Karl-Marcus Gauss

Nitrat líric, Jonathan Rosenbaum

Emmy Noether, Natalie Angier

A l’editor del New York Times, Albert Einstein

Allò que el silenci va ensenyar a John Cage: la història de 433’’, James Pritchett

La crida, Edmond Jabès

El silenci de Franz Rosenzweig

El silenci de Karl Kraus, Ramon Alcoberro

Carta de Beethoven a Franz Wegeler, Ludwig van Beethoven

Sonata per a piano i aspirador, Simon Leys

Censura/ autocensura, Danilo Kiš

Actualitat de Theodor Lessing, David Cuscó i Escudero

Síncopes

La tomba més bonica del món, Stefan Zweig

Ressenya / Tsvetàieva i Pasternak, una correspondència, Teresa Costa-Gramunt

35 mil·límetres / La nit del caçador, David Ehrenstein

Art menor / «En un vell àlbum de records», George Trakl

Colofó / Lin Shu, autor del Quixot, Mikaël Gómez Guthart

Rhema

Imatges

Vies

WomanShopper