El viatge d’hivern

el text sencer en pdf

Aquest mes de març ha fet vuitanta-sis anys que Georges Perec va néixer, i quaranta que va morir. Per celebrar la primera efemèride, aquí teniu «El viatge d’hivern», un relat publicat al número 18 (març —és clar— del 1980) de la revista Hachette information. El text comença així:

«L’última setmana d’agost de 1939, mentre els rumors de guerra envaïen París, un jove professor de lletres, Vincent Degräel, va ser convidat a passar uns quants dies en una propietat dels voltants de Le Havre que pertanyia als pares d’un dels seus col·legues, Denis Borrade. El dia abans de marxar-ne, explorant la biblioteca dels seus hostes a la recerca d’un d’aquells llibres que sempre ens prometem que llegirem, però que generalment només tindrem temps de fullejar amb deixadesa a la vora d’un foc abans de per fer una partida de bridge, Degräel va topar amb un volumet titulat El viatge d’hivern, l’autor del qual, Hugo Vernier, li era desconegut del tot. No obstant això, les primeres pàgines li van fer una impressió tan forta que amb prou feines va tenir temps d’excusar-se de l’amic i dels seus pares abans de pujar el llibre a la seva habitació.»

La batuda

el text sencer en pdf

CLIFFORD GEERTZ

Al principi d’abril de 1958, la meva dona i jo vam arribar —amb febre palúdica i cohibits— a un poblet de Bali que volíem estudiar com a antropòlegs. Era un lloc petit, d’uns cinc-cents habitants i relativament remot: un món en si mateix. Nosaltres hi érem uns intrusos (uns de professionals), i els aldeans ens van tractar com, segons sembla, els balinesos sempre ho fan amb la gent que no forma part de les seves vides, però que, tot i això, se’ls imposa: com si no hi haguéssim estat. Per a ells, i fins a cert punt per a nosaltres, no érem persones; érem espectres, invisibles.

“Els grans magatzems grossos de debò”, Joseph Roth

El text complet en pdf

Prou que ja n‘hi havia, de grans magatzems, a la ciutat. Però sempre feia l‘efecte que algú o altre trobés a faltar uns grans magatzems que fossin grossos de debò. A molta gent no li semblava prou que els grans magatzems que ja existien tinguessin només quatre, cinc o sis plantes, i es llançaven a somniar audaçment en magatzems de deu, dotze o fins i tot quinze plantes. No és pas que tinguessin el desig d‘aproximar-se cada cop més a Déu, cosa que de tota manera hauria estat un esforç ben balder. Perquè, segons tot el que sabem d‘Ell, no ens hi acostem pas quan ens enfilem cap als núvols, sinó més aviat al contrari: ens hi anem acostant a mesura que vivim més a prop de la pols de la qual estem fets. No! La gent que somniava en uns grans magatzems que fossin grossos de debò només volia enlairar-se per damunt dels grans magatzems menors, de manera semblant als atletes actuals, cadascun dels quals no supera l‘altre per tal d‘assolir la seva pròpia meta amb més rapidesa, sinó per a arribar a una meta qualsevol més aviat que no pas l‘altre. Aquells que estaven engrescats amb els grans magatzems somniaven en gratacels. Així doncs, un bon dia van construir els grans magatzems que eren grossos de debò, i tothom els va anar a veure, i jo també hi vaig anar…

Traducció de Pilar Estelrich

Viatges

El setè funàmbul va aparèixer la tardor de 2015 i es titulava «Viatges». De viatge, aquest número en va implicar un de curt però d’inoblidable: em vaig desplaçar fins a la vall de la Drova per conversar amb el poeta (ara ja amic) Josep Piera. El resultat —«L’olor de fenoll»— apareix en aquest monogràfic i també al final del seu llibre Europa al vol.

Aquest funàmbul és l’últim que vaig poder publicar en paper i segurament és el millor dels disset. Aquí el teniu: El funàmbul 7 Viatges. L’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / Sobre l’heroisme de la vida moderna, Charles Baudelaire

MONOGRÀFIC / Viatges

Feliç qui, com Ulisses, ha fet un bell viatge, Joachim Du Bellay

Excursions a peu, Robert Louis Stevenson

Viatge entorn de la meva cambra (Fragment), Xavier de Maistre

L’hospitalitat nòmada, Edmond Jabès

El viatge d’hivern, Georges Perec

Viatges i lectures (Lletres a Lucili), Sèneca

Poètica del viatge, Xavier Jové

La batuda, Clifford Geertz

L’olor de fenoll. Entrevista a Josep Piera

Una cantant de carrer, Lafcadio Hearn

El viatger contrafactual, André Aciman

Turistes, Iehuda Amikhai

Petita guia per a ciutats sense passat, Albert Camus

A tot país per on passem hi ha un home, sempre el mateix, a cada pont de riu, de rec o torrentera, J. V. Foix

62 RESSENYA / Càntic dels Càntics de Salomó, Enric Iborra

35 MIL·LÍMETRES / El mite de Pruitt-Igoe. Entrevista a Chad Freidrichs

ART MENOR / «El lloc de les coses», Nuno Júdice

COLOFÓ / El meu Prometeu, Jacques Lipchitz

RHEMA

IMATGES

VIES

Per cert, encara queden alguns exemplars en paper d’aquest número. Si a algú li interessen, que m’ho faci saber.

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

 

Europa al vol

Fa poc que Josep Piera ha publicat Europa al vol. Abans-d’ahir em va dir que aquest és el seu darrer llibre de viatges. Amb la prosa poètica, sensual i irònica que el caracteritza, a Europa al vol Piera ens narra unes estades breus a Zadar, Occitània, Moscou, Sant Petersburg, Roma (hi va des de Gandia en un creuer fellinià delirant), Graz i Volos. El llibre es clou amb una de les dues entrevistes que em van concedir fa un parell d’anys. La primera (la que apareix en aquest llibre) és la virtual; la segona, la que li vaig fer quan el vaig anar a veure a La Drova, va aparèixer al número 7 d’El funàmbul. És un honor tancar un llibre com aquest i haver contribuït al colofó d’un seguit tan extraordinari de llibres de viatges. «Punt final, doncs.» Gràcies, Josep.

Les passejades de Robert Louis Stevenson

Robert Louis Stevenson ha passat a la història com l’autor de L’illa del tresor i de El cas estrany del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, obres que formen part de la memòria literària de moltíssima gent arreu del món. Fou admirat per Borges («D’ençà la meva infantesa, Robert Louis Stevenson ha estat per a mi una de les formes de la felicitat»), Proust, Henry James, Vladimir Nabókov i G. K. Chesterton, entre altres escriptors. Ara bé, a banda del seu vessant novel·lesc, Stevenson va conrear l’assaig crític, l’autobiografia, el conte i la poesia. Stevenson fou un viatger de pedra picada i, és clar, va recollir les seves experiències i reflexions en diversos assajos i relats, la majoria dels quals són molt amens i no han envellit gens ni mica.

El setè número de El funàmbul inclou «Excursions a peu», un assaig magnífic en què Stevenson reflexiona sobre el fet viatjar a peu, i que fins ara mai ningú no havia traduït al català.

El viatge d’hivern de Georges Perec

L’any 1939, Vincent Degraël, «un jove professor de lletres», tot tafanejant en la biblioteca dels pares d’un amic, descobreix un volumet titulat El viatge d’hivern, d’Hugo Vernier. El llibre comença amb un relat breu, però el que realment cal destacar-ne és la resta: una barreja de confessió, poemes, màximes enigmàtiques i sortilegis blasfems. Immediatament, Degraël hi reconeix fragments d’obres de Nouveau, Corbière, Villiers, Banville, Rimbaud, Verhaeren, Cros, Bloy, Mendès, Mallarmé, Kahn, Verlaine, Lautréamont, Hello, Richepin, Huysmans, Valade, Pomairols, Rollinat, Laprade, Mérat, Morice i Valabrègue, entre altres. La sorpresa arriba quan el jove s’adona que el llibre fou publicat l’any 1864, és a dir, abans que tots aquests autors escriguessin res. Per tant, gran part de la literatura d’aquests artistes és un plagi de l’obra d’Hugo Vernier. A partir d’aquest moment, Degraël decideix esbrinar tot el que pugui sobre aquest autor i, malgrat que la Segona Guerra Mundial l’allunya de França durant sis anys, quan hi torna, es dedica a aquesta empresa amb entusiasme. Malauradament, l’únic que és capaç de trobar que faci referència a Vernier és un seguit de cartes i de diaris personals en què molts dels autors citats anteriorment esmenten Vernier com a font d’inspiració. Degraël, tot i investigar durant trenta anys, mai no tornarà a tenir a les mans cap més exemplar de El viatge d’hivern i morirà sense haver-ne pogut saber gaire res.

El viatge d’hivern es va publicar per primer cop l’any 1980 al butlletí Hachette Informations. Perec va morir dos anys després i, al 1983, el relat va aparèixer al número especial que Magazine littéraire va dedicar-li. No va ser fins al 1993 que trobem la narració publicada en forma de llibre (Éditions du Seuil). En català ha calgut esperar el número 7 de El funàmbul per a poder gaudir d’un text digne de Borges i de Sebald.

El mite de Pruitt-Igoe

«L’arquitectura moderna va morir a St. Louis, Missouri, el 15 de juliol de 1972, a les 3.32 de la tarda aproximadament» va escriure el polemista Charles Jencks referint-se al complex Pruitt-Igoe, un conjunt de blocs d’onze pisos d’alçada que ocupaven més de dos-cents mil metres quadrats i que, gairebé vint anys després d’haver estat inaugurats, van ser destruïts per mitjà d’una implosió controlada. The Pruitt-Igoe Myth: an Urban History (2011) és un documental, dirigit per Chad Freidrichs, que es construeix al voltant d’entrevistes amb persones que van viure en aquells blocs i d’imatges d’arxiu.

Després de veure aquesta pel·lícula, vaig creure que havia de parlar-ne amb el director. Li vaig escriure un correu i, molt amablement, va accedir a respondre les meves preguntes. El resultat el trobareu a la secció «35 mil·límetres» del setè número de El funàmbul. En aquesta entrevista Freidrichs aporta un seguit de reflexions molt interessants sobre la construcció d’habitatge social que, tot i les diferències, també es poden aplicar a la realitat europea i catalana.

Josep Piera: «Mai no tornem enlloc»

Ara fa uns quants mesos vaig escriure un correu força tímid i esperançat al poeta i assagista valencià Josep Piera. La meva intenció era entrevistar-lo perquè m’interessaven molt les seves vivències i reflexions sobre el viatge, tema central del setè número de El funàmbul que aleshores em tenia agradablement capficat. Josep em va respondre de seguida: no coneixia la meva revista, però estava disposat a ajudar-me. Em va proposar que, ja que la conversa giraria al voltant del viatge i que ell —com jo— entenia una entrevista com una trobada cara a cara, em desplacés fins a la vall de La Drova. I això és el que vaig fer un dissabte de primavera. El trajecte —per autopista— no amagava cap secret: edificis monstruosos a la vora del mar i treves agraïdes un cop arribat a la vall, amb camps de tarongers a dreta i esquerra. Sense saber gairebé com, em vaig trobar just davant la porta de la casa de Josep Piera. Li truco i m’obre. La conversa s’inicia tan bon punt ens instal·lem al seu estudi. A fora plovisqueja. Josep em parla com si ens coneguéssim de fa molt. Aconsegueix que els meus nervis s’esvaeixin ben aviat. Un cop asseguts, em proposa un experiment. Podem fer dues entrevistes: ell respondrà per escrit el qüestionari que prèviament li he enviat per correu, i el resultat el podem comparar amb l’entrevista oral d’aquell dia. Em sembla perfecte.

Josep Piera és un conversador excepcional. Un savi. Senzill. Sensible. Generós. He d’estar molt concentrat: saltem del Renaixement als poetes àrabs medievals nascuts a València, de la cultura de l’arròs a Joan Fuster, de Jacint Verdaguer a la independència de Catalunya, de Josep Pla a Carles d’Àustria, de l’olor del fenoll a Kavafis. I, és clar, la Mediterrània. Quan arriba l’hora de dinar, Josep em convida a un arròs que, tot i ser excel·lent, no aconsegueix que em distregui de la conversa, que continua.

Cap a les sis de la tarda entro a l’habitació de l’hotel que Josep m’ha reservat. És època de falles i els carrers de Gandia fan olor de pólvora. Passejo per la ciutat, entre una munió de gent, ninots i petards. Passo davant del Palau dels Borja i m’estic una estona contemplant-lo. Torno a l’hotel i, de sobte, m’assalta un esglai esgarrifós: i si no he enregistrat bé la conversa? Ho comprovo i, sí, tot correcte. Avanço la gravació i quan en vull escoltar un fragment sento: «Tot això és un viatge mental grandiós que em duu a un món exòtic de fa mil anys i al mateix temps al meu passat infantil, i al que encara és present. La primera descoberta —que, com t’he dit abans, és Grècia— és això. Per a mi era tan important veure uns homes aixafant vi a la vora del port —que és clàssic, homèric, popular i tradicional alhora— com una velleta que duu un feix de llenya a l’esquena i una cabreta i que se’n va a pasturar-la al camp, tot això al costat de l’estatuària grega, de Hölderlin, dels temples enderrocats, etc. El mateix et podria dir del Marroc o de la Itàlia del sud.» Somric. L’olor de fenoll.

El número 7 de El funàmbul inclou l’entrevista amb Josep Piera. Crec, sincerament, que val la pena que la tingueu en compte. Ara bé, per sobre de tot, llegiu, si encara no ho heu fet, tots els llibres d’aquest escriptor meravellós i, ara, amic meu.

(Article publicat a la revista digital Núvol.)

André Aciman i El funàmbul

André Aciman és professor de Literatura Comparada a la City University de Nova York, on acostuma a impartir cursos sobre Marcel Proust. Va néixer l’any 1951 a Alexandria, en el si d’una família jueva de llengua francesa. A quinze anys es va traslladar a Itàlia i a dinou, als Estats Units. Ha publicat tres novel·les, tot i que la seva obra més coneguda és Out of Egypt (1995), un recull magnífic de memòries. Aciman és un assagista extraordinari, com demostra el recull Alibis: Essays on Elsewhere (2011): un conjunt d’articles en què reflexiona sobre els temps, la identitat i el viatge. El setè número de El funàmbul havia d’incloure per força algun text d’Aciman. El dubte consistia a triar entre «Barcelona» i «El viatger contrafactual». Finalment vam escollir aquest segon, sobretot per les referències a l’exili que enriquien i eixamplaven el monogràfic dedicat al viatge. Seria una molt bona notícia que algú publiqués Aciman en català.

Clifford Geertz i El funàmbul

Un dels clàssics de l’antropologia del segle XX és La interpretació de les cultures (1973), de Clifford Geertz (1926-2006). Aquest obra conté un assaig dedicat a les lluites de galls a Bali que es va convertir en el paradigma dels estudis moderns sobre els rituals socials. Geertz i la seva esposa van arribar a Bali al finals dels anys cinquanta quan les baralles de galls ja hi eren il·legals i, de fet, fou a partir d’una batuda policial —de les moltes que pretenien eradicar aquesta pràctica— com van aconseguir ser acceptats per gran part del poblet on s’estaven. El relat que Geertz fa d’aquesta batuda és un exercici deliciós d’ironia i un retrat fidel d’un moment irrepetible.
El setè número de El funàmbul conté «La batuda», l’inici d’aquesta assaig històric.

Setè índex funambulista

Aquest és l’índex del setè número de El funàmbul, que apareixerà el 12 de setembre.

Editorial
Pòrtic
Sobre l’heroisme de la vida moderna, Charles Baudelaire
Monogràfic: Viatges
Feliç qui, com Ulisses, ha fet un bell viatge, Joachim Du Bellay
Excursions a peu, Robert Louis Stevenson
Viatge entorn de la meva cambra (Fragment), Xavier de Maistre
L’hospitalitat nòmada, Edmond Jabès
El viatge d’hivern, Georges Perec
Viatges i lectures (Lletres a Lucili), Sèneca
Poètica del viatge, Xavier Jové
La batuda, Clifford Geertz
L’olor de fenoll. Entrevista a Josep Piera
Una cantant de carrer, Lafcadio Hearn
El viatger contrafactual, André Aciman
Turistes, Iehuda Amikhai
Petita guia per a ciutats sense passat, Albert Camus
A tot país per on passem hi ha un home, sempre el mateix,
a cada pont de riu, de rec o torrentera, J. V. Foix
Ressenya
Càntic dels Càntics de Salomó, Enric Iborra
35 mil·límetres
El mite de Pruitt-Igoe. Entrevista a Chad Freidrichs
Art menor
«El lloc de les coses», Nuno Júdice
Colofó
El meu Prometeu, Jacques Lipchitz
Rhema
Imatges
Vies