Walter Benjamin a Eivissa

El 15 de juny de 1933 Gershom Scholem va enviar una carta a Walter Benjamin. Acaba així:

«[…] Escriu explicant-me com es desenvolupa la teva existència a Eivissa. Hi vius sol, en una pensió, a casa de camperols o d’europeus? Parles el dialecte dels locals? M’han dit que el nom d’Eivissa ara es veu sovint als diaris; això vol dir que hi ha més immigració i la vida s’hi hi ha encarit? M’acomiado amb les meves salutacions més afectuoses i el desig de saber ben aviat coses de tu.»

L’endemà Benjamin respon:

«[…] ara aprofito qualsevol oportunitat per donar l’esquena a Sant Antoni. Mirant-ho bé, al seu entorn, castigat per tots els horrors de l’activitat dels pobladors i especuladors, ja no hi ha ni un racó solitari ni un minut de tranquil·litat. […] Mentrestant, aquesta situació m’impulsa a fer grans exploracions a l’interior de l’illa. Fa poc en vaig fer una amb la companyia molt amable d’un nét de Paul Gauguin que té el mateix nom que el seu avi. […]»

El tercer número de El funàmbul inclou «Una excursió a Sant Vicent», un text de juny de 1933, escrit per Benjamin mateix, en què Benjamin explica una d’aquests passejos.

Les lectures de Marcel Proust

«Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que hàgim viscut tan plenament com aquells que creiem que vam deixar sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit.» Així comença Sur la lecture (1905) de Marcel Proust, un assaig breu que té el seu origen en el prefaci de la traducció que Proust mateix va fer de Sesame and Lilies de John Ruskin.

Entre moltes altres coses, Sur la lecture és una invitació meravellosa a recordar l’embriaguesa de les primeres lectures i una introducció perfecta per endinsar-nos en l’esperit de A la recerca del temps perdut, que Proust va començar a escriure quatre anys després.

La secció «Pòrtic» del tercer número de El funàmbul inclou el fragment inicial de Sur la lecture.

Marcel Proust a 15 anys.

El riure de Walter Benjamin

Ho va dir David Mauas dimarts passat al debat posterior a la projecció de Qui va matar Walter Benjamin? que es va fer a la Filmoteca, i no hi puc estar més d’acord: mirar d’esbrinar les causes de la mort de Benjamin no és cap exercici frívol; és un deure moral, sobretot si tenim en compte que justament és la teoria del suïcidi la que, en molts casos, ha acabat moldejant la interpretació de l’obra del pensador berlinès. S’assembla una mica al que passa amb Kafka: atribuïm una sèrie de característiques al personatge (de fet, el convertim en personatge) i el transformem en una rècula de tòpics que tant l’acadèmic més prestigiós com l’estudiant més novell acaben repetint com un mantra.

El relat de la mort de Benjamin ha determinat l’anàlisi de la seva obra. És força evident que si elidim el concepte de redempció que contenen molts dels seus escrits (especialment a les Tesis sobre la filosofia de la història) i la lluminositat que irradien, empobrim el llegat de Benjamin d’una manera dramàtica. Ras i curt i per entendre’ns: el Benjamin de l’Escola de Frankfurt no hauria d’eclipsar mai el de Scholem. O dit d’una altra manera: Benjamin reia.

Tesis sobre la filosofia de la història (1940)

Aproximadament vuit mesos abans de morir, Walter Benjamin va escriure Tesis sobre la filosofia de la història. Es tracta d’un llibre complex, que conté divuit apartats i dues codes i que mostra el Benjamin més allunyat de l’etiqueta de pensador comunista. La tesi més coneguda i comentada és la novena, però tot el llibre és ple de reflexions impagablement lúcides, a voltes misterioses i gairebé visionàries. La tercera tesi, per exemple, defineix perfectament la concepció benjaminiana d’història i de memòria. Els propagandistes de la memòria històrica l’haurien de llegir i pensar que recordar vol dir ‘tornar a passar pel cor’.

III

El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els menuts té en compte aquesta veritat: per a la història res del que una vegada haja esdevingut ha de donar-se per perdut. És cert: només a la humanitat redimida li pertany per complet el seu passat. La qual cosa vol dir: només per a la humanitat redimida s’ha fet el seu passat i només ella, en cada un dels seus moments, pot citar-lo. Cadascun dels instants viscuts es converteix en una citation a l’ordre du jour, però precisament del dia del judici final.

(Traducció de Josep Algarra)

Al tercer número de El funàmbul hi podeu trobar una nova traducció de la tesi IX, a càrrec de Pilar Estelrich.

Angelus Novus, de Paul Klee