Goya, el secret de l’ombra (2011) comença amb un home que assegura que té un Goya. Es diu Ramon, és fotògraf d’art i afirma que ha trobat un quadre que ningú abans d’ell havia sabut veure que era un Goya. En el quadre en qüestió, el nostre protagonista (inicial) veu tot de signatures (microfirmes, en diuen) de Goya. El problema és que els experts no accepten les suposades microfirmes com a element que certifiqui l’autencitat de cap quadre de Goya. La càmera de Mauas s’ho mira encuriosida: «No sé si aquest home té raó o és un il·luminat, però en el trajecte, entre d’altres coses, aprendré coses sobre Goya», sembla que ens vulgui dir. Nosaltres som els convidats a participar del trajecte: ara, sempre d’una manera activa; l’espectador també s’ha de responsabilitzar del que veu.
Tant en Goya, com en el seu film anterior —Qui va matar Walter Benjamin? (2005)—, Mauas dibuixa la història oficial com una construcció mítica, esculpida mitjançant la col·laboració entusiasta (l’ego hi empeny) d’un seguit d’acadèmics i experts que sovint s’apropien d’això que avui dia està tan de moda anomemar relat. Però no ens equivoquem, Mauas no menysté en cap moment els experts, simplement els posa un mirall al davant. Seria molt important no confondre la visió de Mauas (tan benjaminiana) amb la dels qui pretenen desmuntar mites a còpia de bastir-ne de nous. De fet, Mauas a moments és més acadèmic que els acadèmics: cerca proves, documents irrefutables, tot i que (i aquí rau la diferència amb els doctes) no té esperances de trobar cap resposta. Però és que Mauas sap que les preguntes sempre són més interessants que les respostes. Per exemple: qui certifica? qui decideix què sobreviu i què no? Mauas exposa les contradiccions de la història oficial, però no la substitueix perquè no pot demostrar-ne la falsedat. Dubta. I en el trajecte, aplica la visió fragentària i escèptica que ha trobat llegint i estudiant Benjamin. I la ironia.
De fet, els documentals de Mauas també són, o potser són sobretot, una reflexió sobre el propi mitjà. Sobre el documental com a gènere i el cinema, en general. Sobre la il·lusió i sobre la veritat.
El tercer funàmbul, dedicat a Walter Benjamin, conté una entrevista amb David Mauas molt més il·luminadora que aquest text. Aquí la teniu, tan interessant com fa tres anys:
el funàmbul 