Llegir W. G. Sebald és deixar-se endur per centenars d’onades de frases llargues, denses i farcides de significats creuats. La prosa d’aquest autor alemany ens transporta a una mena d’endormiscament boirós, que a voltes fins i tot voreja el tedi. (Tanmateix, Sebald, que coneixia molt bé l’encarcarament de la majoria d’estudis acadèmics —va començar la seva obra literària per a escapar-ne— fa servir l’evidència d’aquest risc per fer avançar els seus relats d’una manera absolutament original.) Quan acabem de llegir les seves obres literàries —Nach der Natur. Ein Elementargedicht («Del natural»), Schwindel. Gefühle («Vertigen»), Els emigrats, Die Ringe des Saturn. Eine englische Wallfahrt («Els anells de Saturn»), i Austerlitz— el més intel·ligent és tornar a començar. I com podem definir els seus llibres? No són ficció, però tampoc no són assaig. No se sap què són. ¿Hem de creure que, cap al final del segle xx, un professor universitari alemany, exiliat voluntàriament a Anglaterra, es va inventar un gènere literari nou? No; tampoc. El que fa Sebald no inaugura cap gènere perquè no es pot escriure com ell sense caure en la paròdia o el ridícul. Referents? Els romàntics alemanys, Sir Thomas Browne, Robert Walser, Borges, Benjamin, Kafka… els cita ell mateix. «Melangia», «lirisme documental», «arqueologia del record i del silenci» n’han dit els crítics. Em fa l’efecte que intents com el d’aquesta entrada de dir quelcom que pugui inclinar algú a endinsar-se en l’obra de Sebald provocarien un somriure sorneguer sota el bigoti blanc d’aquest magnífic autor alemany. Tanmateix, cal llegir-lo i, sobretot, rellegir-lo per, com diu Susan Sontag, constatar que la grandesa literària encara és possible.
el funàmbul 