Any nou

El primer funàmbul va aparèixer la primavera del 2014, aviat farà sis anys. Tot i que hi va haver una interrupció (que vaig aprofitar per fer equilibris damunt les ones hertzianes), he anat publicant la revista trimestralment (els primers set números en paper, els altres deu en pdf). A banda de la satisfacció que suposa haver arribat fins aquí, una de les alegries més grans que he tingut és la contribució que l’esperit d’El funàmbul ha tingut en el naixement d’Editorial Flâneur. Justament perquè Flâneur exigeix el poc temps lliure de què disposo, hauré d’espaiar una mica més la periodicitat funambulística. Ara bé, tot controlat: el proper número, el divuitè, contindrà un monogràfic dedicat a Shakespeare que, és clar, em fa molta il·lusió. I és que El funàmbul continua sent, després de sis anys, la revista que m’agradaria trobar. Mentre esperem, farem una mica de memòria i recordarem un número cada setmana.

Número 1 (primavera de 2014): El funàmbul 1 Bruno Schulz

Índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / L’hospitalitat de la llengua, Edmond Jabès

MONOGRÀFIC / Bruno Schulz

La felicitat d’un món imprecís, María Negroni

Cronologia de Bruno Schulz

Drohobycz, l’univers de Bruno Schulz, Elzbieta Bortkiewicz

La república de la hipotaxi. Conversa amb Anna Rubió i Jerzy Sławomirski, traductors de Bruno Schulz al català

Traduttore, traditore?, Roger Ferrer

Franz Kafka i Bruno Schulz: escarabats i cocodrils, Ewa Kuryluk

Apropiacions de Bruno Schulz, David A. Goldfarb

L’home que escrivia millor que Kafka. Conversa entre Philip Roth  i Isaac Bashevis Singer sobre Bruno Schulz

Regions d’una gran heretgia, David Grossman

La mitificació de la realitat, Bruno Schulz

L’àlbum de segells. Bibliografia sobre Bruno Schulz

RESSENYA / El cor de la memòria, Enric Iborra

35 MIL·LÍMETRES / Eric Rohmer: Prejudici i atzar, Ricard Fusté

ART MENOR / Després d’haver perdut el passaport, Jüri Talvet

COLOFÓ / El Quixot, dissident, Norman Manea

RHEMA

IMATGES

VIES

La cantonada on Bruno Schulz va ser assassinat el 19 de novembre de 1942

La fi del món

«Un dia, el meu germà, quan va tornar de l’escola, va portar la notícia improbable i tanmateix certa de la imminent fi del món. Li vam demanar que repetís el que havia dit, creient que ho havíem entès malament. Però no.»

«L’estel» (1938), Bruno Schulz

Bilder Finden. Recordant Bruno Schulz

Avui, 19 de novembre de 2017 fa 75 anys que Bruno Schulz va ser assassinat. Per commemorar aquest fet, cent cinemes d’arreu del món (inclosa la Filmoteca de Catalunya) han projectat el documental Bilder Finden (2003), de Benjamin Geissler.

El documental és molt recomanable i inclou moments tan emocionants com els que mostra aquest tràiler:

 

Els escriptors de Bruno Schulz (I)

Tot i que des del 1963 ja es podien llegir alguns relats de Bruno Schulz traduïts a l’anglès, els lectors nord-americans van començar a conèixer l’obra i la vida (i sobretot, la mort) de Bruno Schulz força més tard i a partir d’un seguit de novel·les en què aquest artista hi apareix com a personatge. Anteriorment, Schulz era conegut a Polònia i prou. De sobte, doncs, esdevé una descoberta atractiva per a un seguit d’autors jueus nord-americans que en l’autor de Drohobycz troben una figura que representa la desaparició de tot un món —el del judaisme europeu després de la Segona Guerra Mundial—, i que els va bé per reflexionar sobre un dels seus temes més habituals: la identitat. (Com podrem veure en la segona part d’aquest article, hi ha autors d’altres literatures que s’acosten a Schulz d’una manera força diferent.)

El primer escriptor nord-americà que va incorporar Schulz en una novel·la va ser Philip Roth a The Prague Orgy l’any 1985. En aquest llibret de poc més de 80 pàgines, Roth ens narra el periple de Nathan Zuckerman per la Praga de meitat dels anys 70 a la recerca d’un manuscrit escrits en jiddisch per un un autor que recorda Schulz sobretot per com se’n narra la mort, que a partir d’aquell moment esdevé un lloc comú: després d’una disputa entre dos oficials de la Gestapo, cadascun d’ells mata el jueu que l’altra havia adoptat com a protegit: «He shot my Jew, so I shot his», explica l’assassí de Schulz. 

Dos anys després, Cynthia Ozick publica The Messiah of Stockholm (i el dedica a Philip Roth). El protagonista de la història és Lars Andemening, un periodista suec d’origen polonès, que escriu ressenyes literàries sobre els autors que l’apassionen i que el transporten al món d’on prové: Kiš, Kafka, Musil, Canetti, Broch, Singer, Hrabal… De fet, Andemening està convençut que és fill de Schulz. Confessa el seu secret a una llibretera misteriosa d’Estocolm que l’endinsarà en una espiral de mitges veritats i falsificacions amb un colofó inesperat: ella, el seu marit i la seva filla li presenten un manuscrit que li asseguren és El Messies, l’obra que Schulz havia escrit abans de morir i que mai ningú no ha pogut trobar.

L’any 2010, Jonathan Safran Foer va publicar Tree of Codes, un llibre impossible fet a partir de retallar (literalment) aquella traducció anglesa de Les botigues de color canyella que esmentava al començament (titulada The Street of Crocodiles), tot cercant-hi una història incrustada en les paraules traduïdes del polonès. El resultat és, és clar, un nou llibre que neix, no pas de Schulz, sinó de la traducció de Celina Wieniewska.

Resumint, doncs, la sensació general després de llegir aquestes tres obres és que malgrat les bones intencions, no acaben de funcionar. Sovint hi ha incorreccions geogràfiques, però el problema principal és que es fa massa palès que del que realment es vol parlar no és de Schulz, sinó del que els autors creuen que representa o volen que representi.

Bruno Schulz al catorzè funàmbul radiofònic

El catorzè funàmbul a la ràdio està dedicat completament a Bruno Schulz, un autor tan impressionant com poc conegut al nostre país. Hi parlem de la seva vida, de la seva mort, del seu estil únic; llegim fragments de la seva obra, opinions d’experts, d’autors que el tenen com a referent i fins i tot un text seu, «La mitificació de la realitat», gairebé un manifest, que fins ara ningú no havia traduït al català. La música la posen Chopin, Yoska Gabor i la seva orquestra gitana i Buffalo Springfield.

Trastorns? a l’onzè funàmbul radiofònic

Com que dubtem i les coses molt sovint no són allò que semblen i, com que la línia que separa el que és seny del que no ho és és molt prima, el títol de l’onzè funàmbul radiofònic té forma de pregunta. Hi parlem de Walter Benjamin, de la Biblioteca Nacional de París, de Bruno Schulz, de El ruletista de Mircea Cărtărescu, de Daniïl Kharms, de Thomas Bernhardt i el seu El nebot de Wittgenstein, hi llegim un poema d’Emiliy Dickinson, un fragment de El rei Lear i conversem amb Arnau Pons sobre Paul Celan, de qui escoltem «Fuga de mort». Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea ens aconsella la lectura de L’immense solitude, del dibuixant i escriptor francès Frédéric Pajak, un assaig gràfic amb Cesare Pavese i Friedrich Nietzsche com a protagonistes. La música la posen Charlie Parker i Robert Forster.

Walter Benjamin i Bruno Schulz

Era inevitable, havia de passar: Walter Benjamin i Bruno Schulz. Llegiu «Filatèlia» de Benjamin («Els segells són les targetes de visita que els grans Estats han deixat a les habitacions dels nens») i «Primavera» de Schulz («El vaig obrir [l’àlbum de segells] i els mons van brillar davant meu amb milers de colors, amb un vent d’espais inabraçables, amb un panorama d’horitzons giratoris») i compareu. La fascinació davant d’un món contingut en cada segell de l’àlbum i l’àlbum convertit en l’essència del món.

En el llibre de citacions que somniava a escriure, Benjamin hi hauria inclòs Schulz de totes totes.

Records de Drohobycz

David Einsiedler va néixer el 1919 a Drohobycz. De jovenet va ser alumne de Bruno Schulz a l’institut Wladyslaw Jagiello. La fotografia que veieu sota d’aquest text es va fer l’any 1934 en els actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de l’institut. Schulz apareix a la fila inferior (és l’únic adult que no mira la càmera); Einsiedler és més amunt, encerclat de vermell, també. Entre les possessions més preuades d’Einsiedler hi ha un dibuix que Schulz va fer d’Stella Bartischan, la seva xicota, i que també vivia a Drohobycz. En aquest vídeo, filmat el 2005, Einsiedler no anomena Schulz, però fa un repàs molt interessant del que significava viure a Galítsia en aquella època i d’algunes peripècies personals.

Bruno Schulz i el cinema

Bruno Schulz anava sovint al cinema. No sabem què pensaria de les poques adaptacions que s’han fet de la seva obra, tot i que sospitem que n’estaria molt de Street of Crocodiles, el film de vint-i-un minuts que els germans Quay li van dedicar el 1986.

Doncs bé, està previst que al final d’any s’estreni una nova pel·lícula dedicada a Schulz. Es tracta d’una producció polonesa dirigida per Adam Sikora i amb guió d’Agata Tuszyńska (una garantia de rigorositat). El film és una barreja de documental (amb entrevistes a gent que va conèixer Schluz, sobretot ex-alumnes), interpretació i animació. El rodatge s’ha fet a Polónia, Israel, Rússia i Ucraïna, i, de moment, no se’n sap gaire cosa més.

La mitologització de Bruno Schulz i l’arbre dels codis

Molts artistes i personatges públics són, sovint, més coneguts per la manera com van morir que per la seva obra. Amb Bruno Schulz passa una mica el mateix. Les circumstàncies que van envoltar el seu assassinat l’any 1942 al bell mig de la seva ciutat natal, Drohobycz, han acabat construint el mite Schulz, circumstància certament irònica si tenim en compte com d’essencials són els mites en l’obra de l’autor polonès. És, doncs, a partir d’aquesta mitificació que trobem Schulz convertit en personatge de diverses obres de ficció. Les més conegudes (no sempre reeixides del tot) són The Messiah of Stockholm de Cynthia Ozick, Ayen erekh—ahavah [«Vegeu: amor»] de David Grossman i The Prague Orgy de Philip Roth.

El jove autor nord-americà Jonathan Safran-Foer encapçala una nova fornada (perdoneu el tòpic) d’escriptors nord-americans atrapats en el mite Schulz. Es tracta d’un artista discutit, sobretot per l’ús que fa del passat (aquí trobareu una bona crítica sobre la poca cura que alguns detecten en Tot està il·luminat, la primera novel·la de Safran-Foer) i que mereix un punt i a part en la llista de mitificadors de Schulz: a partir de la traducció a l’anglès que Celina Wieniewska va fer l’any 1963 de Les botigues de color canyella, Safran-Foer cisella (literalment) una novel·la que hi troba amagada i que titula Tree of Codes. Cal dir, però, que aquest experiment, barreja de joc i homenatge, no acaba de funcionar del tot. Per començar, la novel·la que Safran-Foer acaba extraient no surt directament de Schulz, sinó de la traducció de Wieniewska (que, val a dir, no és l’única que existeix en anglès), per tant la connexió amb el text de Schulz no és directa. Per altra banda, tot i ser una idea enginyosa, a la pràctica tenim un llibre força incòmode de llegir. Potser amb el vídeo que podeu veure a continuació us fareu una idea de què és Tree of Codes. Si algun editor català hi estigués interessat, li cediríem un espai a la maroma de El funàmbul com a mostra de respecte i admiració. 

Navegant amb Schulz

Quan al relat «El Llibre» Bruno Schulz pregunta si «sota la taula que ens separa, tots ens agafem de les mans en secret» no es refereix, evidentment, als llaços, forçosament superficials, que es poden establir per mitjà d’això que en diem internet, sinó a la connexió entre els lectors «veritables» del «vell Llibre perdut». Un cop aclarit, juguem: Google ofereix 1.600.000 resultats sobre Bruno Schulz en 0,24 segons (misteri: ahir n’eren 1.320.000 en 0,34). Com que no sabem si això és molt o poc (tot i que dubtem que aclarir aquest dilema serveixi per a res), ho comparem: William Shakespeare 38.100.000 en 0,20 segons; Charles Dickens 6.820.000 en 0,35 segons (ahir, 15.000.000!); Franz Kafka 4.620.000 en 0,36 segons; Witold Gombrowicz 1.020.000 en 0,23 segons, i Pere Calders 346.000, en 0,22 segons. Bé. Després d’una estoneta de lleure (670 en 0,31 segons per «Bruno Schulz El funàmbul»), centrem-nos:

Els webs més interessants sobre Schulz que podeu trobar a internet són aquests:

1) http://www.brunoschulz.org. Tot i més. En polonès. La secció dedicada a l’obra gràfica de Schulz és insuperable. A més, Branislava Stojanović, que és qui s’encarrega de tot plegat, és molt amable.

2) http://brunoschulz.eu/en/ El disseny és més atractiu que el del web anterior. En polonès, ucraïnès i anglès. Conté una sèrie d’articles i de novetats molt interessants.

3) http://www.maldororediciones.eu/opera_omnia/index.html Al web de la magnífica editorial gallega Maldoror ediciones hi ha un apartat farcit de textos imprescindibles signats per Jerzy Ficowski i Schulz mateix. En castellà.

4) http://www.brunoschulzart.org/ Acompanyat d’una musiqueta misteriosa una mica enervant. En anglès. S’hi poden comprar il·lustracions.

5) http://www.schulzian.net/ Farcit d’assajos i de traduccions de textos de Schulz. Enllaça amb entrevistes fetes a traductors de l’autor polonès. En anglès. 

6) http://schulzfest.blogspot.com Blog del festival dedicat a Bruno Schulz que se celebra cada dos anys a Drohobycz. Que es digui Schulz Fest fa una mica de mal als ulls, però el programa d’aquestes trobades acostuma a estar ple de schulzòlegs prestigiosos.

Bruno Schulz i Franz Kafka

Bruno Schulz i Franz Kafka van néixer amb nou anys de diferència. Schulz, el més jove, va llegir Kafka. Kafka no va llegir mai Schulz. De l’autor txec, Schulz n’admirava molt l’obra (que podia llegir en versió original), tot i que, contràriament al que molts han afirmat i afirmen, no se’n considerava seguidor. Gran part dels qui relacionen estretament Schulz i Kafka es basen en el fet que l’any 1936 va aparèixer la primera traducció al polonès de El procés, signada per… Bruno Schulz. Se sap, però, que aquesta traducció la va fer Józefina Szelińska, aleshores promesa de Schulz. Com que la noia no era gens coneguda i Schulz acabava de publicar Les botigues de color canyella, tots dos van creure que el nom d’ell ajudaria a trobar algú que volgués publicar la traducció. I no es van equivocar. No obstant això, el prefaci d’aquesta primera edició de El procés traduït al polonès, sí que és de Schulz i és un text extraordinari, tot i que molt més revelador de l’obra de l’escriptor polonès que de la de Kafka. Aquí en teniu una traducció de Jorge Segovia i Violetta Beck a l’espanyol.

Józefina Szelińska

Els mons de Bruno Schulz

«El bar estaba casi vacío. Una mujer leía una revista sentada en una mesa y dos hombres hablaban o discutían con el que atendía la barra. Abrí el libro, la Obra completa de Bruno Schulz traducida por Juan Carlos Vidal, e intenté leer. Al cabo de varias páginas me di cuenta que no entendía nada. Leía pero las palabras pasaban como escarabajos incomprensibles, atareados en un mundo enigmático.» Parla Arturo Belano, el protagonista de Estrella distante, la quarta novel·la de l’escriptor xilè, Roberto Bolaño. L’astorament inicial que experimenta en apropar-se a l’obra de Schulz de ben segur que descriu perfectament el que molts altres lectors han sentit i sentiran en la mateixa situació.

La riquesa de la prosa de Schulz és tan gran que en un principi deixa estabornit qualsevol lector que s’hi apropi. Talment conformessin la Biblioteca de Babel de Borges, els relats de Les botigues de color canyella i de El sanatori de la clepsidra contenen tots els mots possibles i per tant tots els mons, també. Els mots i els mons que coneixem i els que no:

«Hi ha tantes històries que no han arribat a néixer! Oh, aquests colors de laments entre les arrels! Oh, aquestes llegendes pledejaires, aquests inacabables monòlegs entre improvisacions que esclaten de cop i volta! Tindreu prou paciència per escoltar-los? Abans de la història més antiga que hàgiu pogut escoltar, n’hi ha hagut d’altres, que no heu sentit pas, hi ha hagut uns predecessors anònims, novel·les sense nom, epopeies enormes, pàl·lides i monòtones, rondalles deformes, troncs sense contorns, gegants sense rostre que atapeïen l’horitzó, textos obscurs que sintonitzaven amb els drames vespertins dels núvols i, encara més enllà, llibres mítics, llibres mai no escrits, llibres-pretendents eterns, llibres errants perduts in partibus infidelium…»

«Primavera» és un dels relats més encisadors de Bruno Schulz, pertany a El sanatori de la clepsidra (1938), i gràcies a la traducció magnífica d’Anna Rubió i Jerzy Sławomirski ens pot estabornir en català.

Primera edició de El sanatori de la clepsidra (1938)

El professor de dibuix

El 3 de setembre de 1924, després de catorze anys sense creuar aquella porta, Bruno Schulz va tornar a entrar a l’escola Władysław Jagiełło de Drohobycz. N’havia estat alumne; ara n’era mestre. De dibuix, d’història de l’art i de manualitats. Com a professor, Schulz va arribar a treballar més de trenta hores setmanals, distribuïdes en diversos centres, la qual cosa no li deixava gaire temps per escriure.

A Schulz, la feina a l’escola no li acabava de fer el pes. Segurament és per aquest motiu —i de vegades per calmar uns alumnes força trapelles— que sovint interrompia les classes per explicar contes de fades. Els estudiants escoltaven meravellats aquelles històries que Schulz acompanyava de dibuixos a la pissarra. Schulz era un professor escrupolós, de somriure melancòlic que es dedicava amb cos i ànima als alumnes que considerava brillants, que són, és clar, els qui el recorden més vivament. Alguns d’ells fins i tot fonien fusibles per interrompre les classes i forçar Schulz a explicar-los contes.

Stanisław Wilder, Harry Zeimer, Samuel Lieberwerth, Feiwel Schreier, Leopold Lustig, Bogusław Marszal, Artur Klüger, Alfred Schrayer, Maurycy Weiss i Tadeusz Wójtowicz entre d’altres són exalumnes de Schulz que van sobreviure la guerra. Tots coincideixen a descriure’l com un mestre diferent de la resta: 

«Era baixet, més petit que molts de nosaltres, duia un vestit molt estret que no acabava d’omplir del tot. Com si el vestit el dugués a ell i no a l’inrevés. Però ningú no es fixava en el seu aspecte físic, sinó en la seva força espiritual. I no es tractava pas, ni de bon tros, d’un magnetisme particular amb el qual es podria creure que ens volia fascinar. Al contrari: més aviat semblava que volgués apagar aquest magnetisme davant nostre, com si intentés apartar-lo amb les mans, o amagar-lo darrere l’esquena. Com més pretenia esborrar-lo, més patent es feia; allò que intentava diluir semblava que es feia més dens. […] Ben poques vegades assegurava res, més aviat suggeria, insinuava, ens oferia noves possibilitats, punts de vista múltiples. Quan ja ens semblava que teníem una conclusió a tocar, aquesta es convertia en preguntes una altra vegada. […] Schulz se’ns oferia, atreia la nostra atenció improvisant davant nostre.»  

Schulz treballant (1934)

El Messies és a Sambor

Al llarg de la història de la literatura, el mite de l’obra inconclusa i desapareguda ha afectat molts autors. És, però, durant el segle xx en què es fa més present, sobretot per la gran quantitat de conflictes bèl·lics que hi tenen lloc. En aquest sentit, entre els casos més coneguts hi ha el de dos dels autors que protagonitzen alguns dels primers monogràfics de El funàmbul: Bruno Schulz i Walter Benjamin. Del segon s’ha dit repetidament —sense cap prova definitiva— que la maleta que duia en travessar la frontera pirenaica contenia el manuscrit d’una obra seva que, malauradament, s’hauria perdut. El cas de Schulz és més rocambolesc.

Des de 1934 fins a 1937, en diverses cartes dirigides a amics seus, Schulz explica que està immers en la redacció del que serà la seva obra més important: una novel·la titulada El Messies. Del contingut, no se’n sap res, a banda del que alguns privilegiats, a qui Schulz va llegir-ne algun fragment, recordaven molts anys més tard. Sembla que el llibre començava així: «La mare em va despertar al matí dient “Joseph, el Messies és a prop, hi ha gent que l’ha vist a Sambor”.» Certament, la barreja de quotidianitat i transcendència d’aquest inici encaixa perfectament en el món schulzià. De El Messies no se’n sap res més: el llibre amb més càrrega mitològica de Schulz s’ha convertit en un mite.

Però per acabar conformant un mite amb tots els ets i uts cal calia afegir-hi una mica més de misteri: l’any 1987 un ciutadà nord-americà, de nom Alex Schulz, (que assegurava ser fill il·legítim d’Izydor Schulz, el germà gran de Bruno), va presentar-se a Varsòvia, a casa de Jerzi Ficowski. Allà, va explicar que havia rebut una trucada d’una persona que, a canvi de 10.000 dòlars, li oferia una caixa plena de dibuixos i manuscrits de Schulz, El Messies inclòs. Alex Schulz va morir poc després. N’hi ha més: al principi dels anys noranta, el diplomàtic suec Jean-Christophe Öberg, gran seguidor de l’obra de Schulz, també es va posar en contacte amb Ficowski. Aquest cop les caixes amb els manuscrits es veu que eren als arxius de la KGB. Abans que Ficowski i Öberg comencessin a mirar d’esberlar mínimament el mur burocràtic soviètic, el diplomàtic suec també va morir.

Mite a banda, la troballa de El Messies seria un dels esdeveniments literaris més importants que ens podem imaginar. 

Bruno Schulz és lliure

L’1 de gener de cada any se celebra El Dia del Domini Públic, és a dir el primer dia en què després de setanta anys (o cinquanta, depenent del país), alguns drets d’autor expiren i passen a ser de tothom. La collita d’enguany inclou artistes com Beatrix Potter, Serguei Rakhmàninov, Chaïm Soutine, Simon Weil, o Nikola Tesla. L’any 2013, a la llista hi havia Franz Boas, Bronisław Malinowski, Robert Musil, Stefan Zweig, Janusz Korczak, Ramon Casas i… Bruno Schulz.

Justament en ocasió d’aquest esdeveniment, el senyor Marek W. Podstolski va escriure la carta que podeu llegir a continuació. La mare de Podstolski era filla d’Izydor, el germà gran de Bruno Schulz. 

«Benvolguts,

Som a l’any 2013 i l’obra de Bruno Schulz ja no es troba subjecta a cap llei de drets d’autor, ara Schulz és lliure!

A partir d’ara, les coses em seran molt més fàcils: ja no caldrà que em preocupi per aquests tipus de drets. Voldria agrair a tots els seguidors de Schulz el suport que m’han donat els darrers setze anys. En aquest temps he après molt i he recollit experiències positives i negatives. S’aprèn durant tota la vida però, sincerament, ¿tenia cap necessitat de conèixer els laberints de la indústria editorial?

He conegut gent fantàstica. Si els hagués de mencionar tots aquí, la llista seria molt llarga, i segur que em deixaria algú. Per tant, simplement us dono les gràcies a tots de tot cor. Desgraciadament, també he conegut alguns personatges amb els quals tant de bo no m’hagués relacionat mai.

Ara us demano que protegiu l’obra de Schulz, que la mantingueu lluny dels suposats experts, que n’utilitzen el nom per la seva conveniència.

Quin és el meu objectiu, doncs? Simplement us traspasso algunes de les meves obligacions, perquè sempre tindré present l’herència de Schulz i corregiré falsedats i fantasies que tinguin a veure amb ell i la seva família.

Però són els seguidors de Bruno Schulz els qui haurien de protegir el seu art.

Cordialment,

Marek W. Podstolski

Administrador del llegat de Bruno Schulz»

De traductors del polonès al català en tenim d’excel·lents. D’editors interessats en Schulz, sembla que no.

El nen que va aprendre a volar

«El meu ideal és madurar cap a la infantesa.» Bruno Schulz

Per a un públic lector determinat, la publicació l’any 1991 de Maus d’Art Spiegelman va significar la fi de l’escepticisme que molts havien sentit respecte de la capacitat del còmic (o de la novel·la gràfica) per anar més enllà dels estereotips que segons ells l’havien caracteritzat fins aquell moment. Spiegelman va ser capaç, no tan sols d’esvair les sospites de banalització que aquest mitjà provocava en molts, sinó d’acostar-se a la Xoà com ben poques obres literàries o cinematogràfiques havien aconseguit prèviament.

Des de fa dos anys, Bruno Schulz té la seva novel·la gràfica. A partir dels textos de Nadia Terranova i els dibuixos d’Ofra Amit, l’editorial romana Orecchio Acerbo Editore va publicar Bruno. Il bambino che imparò a volare.

Una tarda freda, cap al final de la tardor, Bruno és a la seva habitació. La mare hi entra i se’l troba mirant d’alimentar unes mosques amb granets de sucre. Sorpresa, li pregunta què fa. «Les estic engreixant per l’hivern». L’esperit d’aquesta anècdota, certa o falsa, és el punt de partida d’aquesta obra, un relat sobre un nen introvertit i esquiu, curiós i atent a tot el que l’envolta i, sobretot, fascinat per les extravagàncies i les metamorfosis increïbles del seu pare. Molts anys més tard, una nena troba els dibuixos i els escrits que Bruno, abans de desaparèixer, havia guardat dins d’un bagul en un àtic.

Amb Bruno. Il bambino che imparò a volare Terranova i Amit reten un homenatge poètic i commovedor a la fantasia extraordinària de Bruno Schulz. 

David Grossman sobre Bruno Schulz

Després que em publiquessin Hiyukh ha-gedi [«El somriure de l’anyell», 1983], molta gent em va escriure i d’altres em van venir a veure. Era la primera novel·la sobre l’ocupació nazi que es publicava a Israel. Jo tenia vint-i-vuit anys. Un polonès que treballava a la televisió israeliana em va trucar. «Saps que en el teu llibre es nota la influència de certs autors?», em va dir. És molt curiós: quan apareix un nou escriptor, tothom es llança a analitzar-ne la genealogia, en volen determinar els orígens literaris. És exactament igual que quan un nadó acaba de néixer i tothom li troba semblances familiars. Li vaig preguntar que quines influències havia descobert en el meu llibre. Va mencionar Kafka, cosa que no era certa perquè tot just fa poc que he començat a valorar-lo com cal. I Bruno Schulz… Li vaig dir que sí; no vaig voler portar-li la contrària, però, sincerament, no tenia ni idea de qui era Bruno Schulz. Aquell vespre mateix vaig anar a casa d’uns amics. Els vaig explicar aquesta història i vaig tornar cap a casa meva amb un llibre de Bruno Schulz en hebreu sota el braç.

Vaig començar a llegir-lo. Des de la primera pàgina, vaig quedar meravellat. I esbalaït. Estava convençut que aquell llibre havia estat escrit especialment per a mi. Orgullosament, vaig pensar que no era pas un llibre sinó una carta que Schulz m’havia enviat. Encara ara, quan surto de viatge, sempre duc a sobre El sanatori de la clepsidra. Vagi on vagi.

No he deixat mai de pensar en el món que apareix en aquests llibres. En la profunditat i la riquesa de la imaginació de Schulz, on cada frase és un tot. Un camí.

A l’epíleg hi havia la descripció de la mort de Bruno Schulz. «Jo mato aquest jueu d’aquí o aquell d’allà.» «Trenco aquesta cadira d’aquí o aquella d’allà.» Vet aquí l’essència del raonament nazi, on l’home esdevé un element en el sistema d’extermini. Se’l pot suprimir i reemplaçar per un altre. És justament aquest xoc, aquest contrast entre Schulz i aquesta manera de matar que em van fer venir ganes de rehabilitar la seva mort, de venjar-la. De venjar-me de la manera com el van matar. I vaig escriure Ayen erekh—ahavah [«Vegeu: amor»].

Extret de Les disciples de Schulz, d’Agata Tuszyńska (2001).

David Grossman
(Fotografia de Kobi Kalmanovitz)

Jerzy Ficowski

«La meva fascinació per l’escriptura de Bruno Schulz és el cor d’aquest llibre. L’any 1942 vaig experimentar l’emoció incomparable que acompanya tota primera lectura de l’obra de Schulz, no sabia que era el darrer any de la seva vida.»

Jerzy Ficowski. Regions of The Great Heresy.

L’any 1942 a un noi polonès de divuit anys un amic li va deixar un llibre. El llibre es deia Sklepy cynamonowe (Les botigues de color canyella) i l’havia escrit un tal Bruno Schulz. La lectura d’aquesta obra el va deixar tan trasbalsat que va decidir que havia d’escriure una carta al seu autor expressant-li l’entusiasme febril que li havia fet sentir. Trobar l’adreça de Schulz no va ser fàcil, però un cop aconseguida, la redacció de la carta encara va costar més: l’emoció i la timidesa no van permetre que la lletra anés gaire més enllà d’alguns agraïments maldestres, unes preguntes ingènues i l’anunci cohibit del desig de rebre una resposta. El noi no sabia que tots aquells esforços eren en va: Schulz ja no vivia en aquella adreça, es trobava confinat en una habitació minúscula del gueto de Drohobycz, i el 19 de novembre d’aquell mateix any un oficial nazi l’assassinaria d’un tret al clatell.

No va ser fins a la primavera de 1943 que Jerzy Ficowski (1923-2006) es va assabentar de la mort de Schulz. La commoció inicial va ser seguida d’un propòsit ferm: dedicar tots els anys de la seva vida a recollir i investigar el llegat literari i artístic d’aquest malaurat autor polonès. És així que Ficowski es va convertir fins a la seva mort en la màxima autoritat —amb tot el que això comporta de positiu i de negatiu— sobre la figura de Bruno Schulz. Però l’activitat intel·lectual de Jerzy Ficowski va anar més enllà de Schulz: a banda d’escriure poesia i assaig, va traduir (sobretot del jiddisch al polonès), i va arribar a ser una autoritat en la història i cultura dels gitanos. El 9 de maig de 2006 va morir a la seva ciutat natal, Varsòvia.

Fragments d’històries antigues

El 9 de febrer del 2001 el documentalista alemany Benjamin Geissler i el seu pare, l’escriptor Christian Geissler, van fer una troballa que molts seguidors de Bruno Schulz havien somniat durant dècades. Instal·lats a Drohobycz amb la intenció de recollir informació per rodar una pel·lícula sobre l’artista polonès, van demanar permís a Nikolai Kaluzhni i la seva esposa Nadezhda per inspeccionar la cuina del seu pis: era el lloc on Alfred Schreyer, exalumne de Schulz, creia que seixanta anys enrere hi havia hagut l’habitació del fill de Felix Landau, l’oficial de la Gestapo que havia protegit Bruno Schulz a canvi que aquest decorés, entre altres coses, la cambra del nen. Per sort, l’edifici, que durant els anys de dominació comunista s’havia dividit en cinc apartaments, no havia patit cap mena de canvi estructural des que havia acabat la guerra.

Darrere dels rasts d’alls i de cebes penjats a la paret i sota d’una capa de pintura rosada, Geissler i el seu equip van trobar els murals de què tanta gent els havia parlat. L’emoció del moment va quedar enregistrada per les càmeres: a Bilder Finden («Cercant imatges») podem veure l’instant en què, de mica en mica, la mà d’una restauradora fa renéixer uns personatges que, durant sis dècades, havien estat amagats darrere de diverses capes de pintura i que tothom creia que havien estat destruïts.

Per pintar aquests murals, Schulz s’havia inspirat en personatges dels contes dels germans Grimm amb la particularitat, molt significativa, que els rostres coincidien amb la fesomia de membres de la població jueva de Drohobycz (Schulz i el seu pare inclosos). En aquests murals, doncs, els personatges assoleixen una llibertat que a la vida real no podien tenir.

El monogràfic del primer número de El funàmbul està dedicat a Bruno Schulz.