Werner Wögerbauer
Viena, Cafè Bräunerhof, 15 de juliol de 1986, ben d’hora al matí. Thomas Bernhard ha fixat una cita més aviat vaga per a una entrevista. Ara li redecoren l’apartament, «naturalment» de color blanc, diu. No pot suportar la presència dels manobres a casa seva i per això es refugia al cafè tan d’hora. Quan hi arribo, ja està instal·lat, a prop de la porta, «aquí l’aire és millor». El trobo tapiat per piles de diaris, les pàgines dels quals fulleja ràpidament, gairebé estripant-les. Una entrevista? Diu que sí, que avui està d’humor. Però curta i al gra.
Thomas Bernhard: Bé, doncs continuaré llegint el diari; no et fa res, oi?
Werner Wögerbauer: No, és clar; no passa res.
Bernhard: Em preguntes i et contesto.
Wögerbauer: T’interessa el destí dels teus llibres?
Bernhard: No; de fet, no.
Wögerbauer: I què me’n dius de les traduccions, per exemple?
Bernhard: Amb prou feines m’interessa el meu, de destí; el dels meus llibres, gens. Traduccions? Què vols dir?
Wögerbauer: El que els passa als teus llibres en altres països.
Bernhard: No m’interessa gens, perquè una traducció és un llibre diferent. No té absolutament res a veure amb l’original. És un llibre de la persona que l’ha traduït. Jo escric en alemany. T’envien una còpia d’aquests llibres i o t’agraden o no. Si tenen unes cobertes horroroses llavors a sobre t’emprenyes. I els fulleges i res més. No tenen res en comú amb la teva obra, a banda del títol canviat estranyament, oi? Perquè traduir és impossible. Una peça musical es toca igual arreu del món a partir de les notes escrites, però un llibre meu s’hauria d’interpretar sempre en alemany. Amb la meva orquestra!
el funàmbul 