Onzè funàmbul

Aquí teniu l’onzè funàmbul: el funàmbul 11 primavera 2018  Aquest n’és l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / A l’estació de tren, Isaac Bàbel

MONOGRÀFIC / Franz Kafka

L’encisadora rialla de Kafka, Ramon Barnils

Kafka mal interpretat, Paul Reitter

De Kafka a Gorbatxov, Norman Manea

Cronologia de Franz Kafka

Kafka i els seus precursors, Jorge Luis Borges

Un rellotge avançat, Sultana Wahnón

A la recerca de l’Ottla, la germana preferida de Kafka, Subash Jaireth

La resposta de Kafka, Roland Barthes

Kafka: una sensibilitat misteriosa, Primo Levi

23 de setembre, Feliu Formosa

Després de la transformació, Robert Caner-Liese

Kafka en català

Una pàgina antiga, Franz Kafka

Entrevista a Orson Welles arran de la pel·lícula El procés, Hugh Wheldon

«Ein Traum», Jorge Luis Borges

La darrera carta de Franz Kafka

La darrera carta de Milena Jensenská

RESSENYA / L’Epistolari de Maragall, Carles Soldevila

35 MIL·LÍMETRES / François Truffaut o els malentesos, Claude-Marie Trémois

ART MENOR / «L’infinit», Giacomo Leopardi

COLOFÓ / Sobre la tirania, Joseph Brodsky

RHEMA

IMATGES

VIES

 

Anuncis

La censura al divuitè funàmbul radiofònic

El divuitè funàmbul radiofònic està dedicat a la censura. A les censures, més ben dit. Hi parlem de Joseph Brodsky, de Danilo Kiš, de la Inquisició, gràcies a Norman Manea de El Quixot, i hi llegim un relat de Sławomir Mrożek. No us perdeu la intervenció de Fèlix Edo Tena reivindicant la figura de Manuel de Pedrolo, un autor censurat doblement, maltractat pel món editorial i polític (que acostumen a ser el mateix). La música la posen John Zorn i Damien Jurado, entre d’altres.

Breu comentari final: comprovo que l’idil·li de El funàmbul amb el País Valencià continua més ferm que mai, ara gràcies a les aportacions de Fèlix Edo. Si aquest fos un país just (o, si més no, més net), en Fèlix ocuparia el lloc que tants mediocres fa anys que segresten en molts diaris, revistes i institucions culturals. Si no em creieu, llegiu-lo i escolteu-lo.

news_18856_n

El procés de Joseph Brodsky

Normalment, si un estat totalitari t’acusa de paràsit social, és que vas bé. El problema és que l’estat no és limita a mirar de definir-te i prou. Passen coses. Per exemple, l’any 1964 Joseph Brodsky va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats a Arkhànguelsk. Les actes del judici s’han conservat. Aquest és un fragment de la sessió del 18 de febrer:

Jutge: A què us dediqueu?

Brodsky: Escric poesia. Tradueixo. Suposo que…

Jutge: No ens interessa el que suposeu. Poseu-vos dret com cal. No us arrepengeu a la paret. Mireu el jurat. Contesteu com cal. […] Teniu alguna feina?

Brodsky: Jo em pensava que això era una feina.

Jutge: Contesteu com cal!

Brodsky: Escric poemes. Creia que me’ls publicarien. Suposo que…

Jutge: No ens interessa el que suposeu. Contesteu-me, per què no treballeu?

Evidentment, l’acusat ja estava condemnat abans que el judici se celebrés.

El 1972, Brodsky va estar-se a Viena i Londres i després es va establir definitivament als Estats Units. El 1987 va guanyar el Premi Nobel de literatura. Per sort, en català des de 2011 podem llegir algunes de les obres més importants d’aquest autor. Viena Editors en va publicar La marca de l’aigua; Edicions de 1984, Poemes escollits, i la Universitat de València, En una cambra i mitja. Podríem dir que aquests textos, juntament amb la necrologia que va dedicar a Nadejda Mandelstam i «Sobre la tirania» —que apareixerà a El funàmbul en un futur no gaire llunyà—, formen el cànon brodskià.

brodsky

Al segon número de El funàmbul, Enric Iborra escriu una ressenya sobre En una cambra i mitja amb la seva mestria i claredat habituals.